La geopolítica de la vacuna
Pressió. El procés de vacunació s'alenteix a Europa i l'estratègia d'immunització que havia traçat la UE comença a trontollar en plena mutació del virus. Els problemes de producció de la planta de BioNTech/Pfizer a Puurs, a Bèlgica, o ara el retard en la distribució de la vacuna d'AstraZeneca han començat a provocar nerviosisme en algunes capitals europees. El president del Consell, Charles Michel, assegurava ahir, en una entrevista radiofònica, que no descarten emprendre mesures legals. En la mateixa línia s'havia pronunciat ja el primer ministre italià, Giuseppe Conte, que va acusar AstraZeneca de “greu violació contractual”.
La política de la pandèmia s'enrareix, una vegada més. Qui té accés i qui no a la vacuna? Qui es vacuna primer? El confinament s'endureix i s'allarga arreu de la Unió Europea, mentre s'intueix que la pressió política i social serà crítica els sis mesos vinents. No ens podem treure de sobre aquesta sensació de fragilitat.
Competició. La geopolítica de la vacuna és horitzontal i vertical. Té forma de confrontació entre potències, i de captació d'influències entre els països dependents. La vacuna no només és una garantia de protecció. També és un instrument per construir imatges, per refermar-se com a potències i per comercialitzar amb la solidaritat. Res és innocu: Hongria aposta per la vacuna russa; el president argentí, Alberto Fernández, s'ha posat la vacuna russa fins i tot abans que Vladímir Putin; Egipte va començar a vacunar ahir tot el personal mèdic que tracta el covid-19 amb la vacuna xinesa de Sinopharm, la mateixa que es posarà a Indonèsia o al Perú, que ja han negociat amb la Xina per tenir-hi accés.
La cursa global per la vacuna s'accelera: a la recerca de les dosis que protegiran la població, però també amb el desplegament d'estratègies geopolítiques d'influència.
Desigualtat. La diplomàcia de la vacuna s'ha posat en marxa, amb una flaire d'especulació i abús de les desigualtats. Els països més desenvolupats del món, que representen un 16% de la població mundial, han adquirit el 60% de les vacunes disponibles. 60 milions de dosis ja s'han distribuït arreu del món, però, segons l'Organització Mundial de la Salut, al continent africà només se n'han posat 25. Vint-i-cinc. El Canadà ha comprat tantes dosis que podria vacunar la seva població fins a cinc vegades. A l'hora de la veritat, la cursa per la vacuna s'ha traduït en una competició dels uns contra els altres per immunitzar-se davant una amenaça que és global.
La iniciativa Covax –una aliança d'organitzacions internacionals, governs i indústria per facilitar l'accés a les vacunes també per a aquells països amb menys ingressos– ha estat víctima d'aquest espectacle de proteccionisme desigual. L'objectiu d'aquesta aliança de garantir que tots els països, sigui quin sigui el seu nivell de riquesa, podran protegir fins al 20% de la seva població també durant el 2021, sembla, ara per ara, una ficció. Hi ha una gran part del planeta a l'espera dels excedents d'aquest altre món ric i espantat. Però no es tracta únicament de garantir un tant per cent de les dosis. Molts d'aquests països tenen problemes per garantir-ne la distribució. Fallen les infraestructures i, per això, caldria una implicació molt més directa per garantir-hi un accés equitatiu.
La pandèmia no desapareixerà fins que la vacuna no sigui global. Equitativament global.