La gentrificació no és inevitable
“Es veu que el pis l’han comprat amb una hipoteca a trenta anys. Mira si s’estimen!”, deia Pepe Rubianes al monòleg sobre els bancs. Però esclar, ni les relacions duren trenta anys, ni el 35% de la població té els diners per a l’entrada estalviats. Per això calen pisos de lloguer assequibles.
La rehabilitació de la Llar Barceloneta per fer-hi 18 habitatges de lloguer és un cas d’èxit tan incontestable que hauria de ser la portada de tots els diaris. Però ja se sap que les desgràcies venen més, i que els portadors de bones notícies són titllats d’idealistes, d’activistes de pa sucat amb oli o de bonisme infantil. Malgrat tot, cal fer ressenyes dels projectes exemplars, perquè si hi ha mètode, hi ha esperança.
Poques ciutats tenen ports urbans tan bonics com Barcelona. Marsella, Niça, Estocolm o Copenhaguen tenen finestres d’habitacions que obren al mar, i han vist com els seus vells ports de pescadors mutaven cap a una activitat nàutica cada vegada més exclusiva. Primer canvien les barques per iots, i després els carrers, les botigues i els apartaments van sucumbint a la lògica de les ciutats globals.
La història de la gentrificació de la Barceloneta és coneguda, però s’han començat a fer coses per revertir-la: adquirir solars i edificis per destinar-los al lloguer protegit. Devia ser una de les primeres decisions de l’equip d’Ada Colau, que el desembre del 2015 va comprar un edifici al passeig Joan de Borbó, 44-45, per 3,6 milions d’euros, per destinar-lo a habitatge social. Era un edifici públic (de la Tresoreria General de la Seguretat Social), on molts pisos eren buits i hi quedava només una veïna, a qui se li garantirà per sempre la possibilitat de seguir-hi vivint. Invertint en l’adquisició d’edificis sencers, els ajuntaments de moltes ciutats europees eviten l'expulsió del veïnat. L’Estat en va treure menys diners dels que podria haver tret a primera línia de mar, però va contribuir a trencar el cicle de l’especulació. Tampoc no hi va perdre diners. La TGSS el podria haver subhastat, i podria haver acabat perfectament en mans d’un operador de pisos turístics o de lloguer de temporada. Però la funció social del Patrimoni Públic també ha de ser aquesta: no contribuir a alimentar l’especulació. Amb la transmissió a l’Ajuntament de Barcelona, el barri guanya en residents estables, en rehabilitació de patrimoni i en barreja de persones.
Si camineu pel Port Vell, reconeixereu l’edifici perquè té un aspecte característic de l’arquitectura dels anys 50. Ara la Fundació Salas i Hàbitat3 han començat les obres de rehabilitació i han enderrocat els envans, les finestres, els falsos sostres i alguna paret mestra i ho han deixat tot a punt per fer una distribució més òptima. La reforma l’està duent a terme una arquitecta valenta, Montse Carrera (per què encara em sorprèn veure dones amb casc a les obres?), i s’intueixen espais diàfans, amb grans finestres des d'on es veuen els iots, les drassanes, Montjuïc i Collserola.
Un parell de carrers més amunt s’hi erigeix un edifici preciós, de color clar amb enormes balcons de fusta i un sòcol groc, que ha construït una cooperativa anomenada La Xarxaire, també en dret de superfície. Els solars buits, els edificis fora d’ordenació (els que incompleixen el planejament), les parcel·les sense divisió horitzontal o amb un propietari únic haurien de ser a la diana de tots els municipis, perquè són una bona manera d’ampliar el patrimoni públic. Un cop adquirit (pot ser per exercici del dret de tanteig i retracte en municipis de forta demanda i acreditada o pactant un preu que estigui per sota de la valoració de mercat), l’edifici segur que troba operadors que el puguin rehabilitar per a lloguer assequible. Per descomptat, totes les propietats públiques de l’Estat o d’entitats vinculades als ministeris, com la Sareb, són una oportunitat per fer-hi habitatges assequibles.
La recuperació de la Llar Barceloneta demostra que hi ha gent, com els veïns de la Barceloneta que van lluitar pel canvi de mans de l’edifici o els incombustibles Carme Trilla i Manel Rodríguez, que aguanten el tipus i no perden mai l’amabilitat davant totes les dificultats i pronòstics catastrofistes. Van treballar amb el consistori i el moviment cooperatiu per tramitar el conveni ESAL, van sobreviure a la pandèmia i han dirigit tots els projectes i contractes necessaris per rehabilitar les finques. Serveixin aquestes línies per expressar la meva admiració. De tant en tant, els astres s’alineen i em torna a semblar que això de les ciutats més justes és qüestió de proposar-s’ho. Naturalment, l’edifici és en una cantonada del passeig amb el carrer de l’il·lustre Pepe Rubianes.