La gent no s’adona del poder que té
Qui es podria haver imaginat que els que vam néixer a partir de la Transició arribaríem a viure aquella realitat en blanc i negre que ens explicaven els nostres pares? Qui es podria haver cregut que la història també podria retrocedir i que viatjaríem en el temps? En només una setmana hem sabut que la sentència contra Valtonyc és ferma i que haurà d’anar a la presó per cantar unes cançons, hem hagut de veure com se censurava una obra d’art a Arco, com se segrestava un llibre a Galícia i com la caverna mediàtica mostrava un cop més la seva execrable baixesa amb comentaris desagradables i masclistes cap a l’Anna Gabriel.
Malgrat que el panorama pot semblar desolador i que hi ha molts motius per sentir ràbia i impotència, es comencen a acumular indicis que obren portes a l’esperança. En primer lloc, en tots aquests casos hem observat ràpidament l’efecte bumerang: mai s’havia donat tanta publicitat a les cançons de Valtonyc, a l’obra de Santiago Sierra o al llibre Fariña de Nacho Carretero. Boom. Just el contrari del que pretenien aquestes mesures. En el cas de Carlos Herrera i altres com ell, apel·lem a la llibertat d’expressió: lluny de generar rebuig cap a la persona que volen criticar, els seus insults només fan que posar-los en evidència a ells, cada cop més enfonsats en la seva pròpia caspa. Ja gairebé s’hi estan ofegant.
En segon lloc, ja han començat les mobilitzacions en suport a Valtonyc i No Callarem acaba d’anunciar que Brussel·les ha acceptat la seva petició per investigar les mesures contra la llibertat de expressió a l’estat espanyol. No cal ser independentista per adonar-se que hi ha presos polítics, no cal ser raper per entendre que ningú hauria d’anar a la presó per cantar el que sigui i no cal ser murcià per saber que els que protestaven per l’AVE també van ser víctimes de la violència policial. Una passejada per les xarxes socials confirma que cada cop hi ha més veus d’arreu de l’Estat conscients que el que està passant ens afecta a tots. És veritat que no tenen grans altaveus, que no apareixen en els grans actes o els mitjans oficials i que han d’obrir-se camí -a cop de matxet- entre exèrcits de trols, però hi són. I una flor més una altra flor, més una altra flor, més una altra flor... acaben fent primavera.
Ara el que cal és buscar punts en comú, que hi són, fer pinya i mobilitzar-se. Perquè les retallades en drets democràtics afecten a tothom i estic segur que som més dels que ens pensem. Cal intel·ligència, empatia i solidaritat, perquè encara que sembli impossible derrotar l’autoritarisme és a les nostres mans. Com diu el poema de Joan Brossa que canten la Maria Arnal i el Marcel Bagés, “la gent no s’adona del poder que té”. Cal, doncs, adonar-se que l’autoritarisme és en realitat una mostra de debilitat. Un estat que se sent fort no té por que el qüestionin, és més, això l’enforteix i l’enriqueix, però quan les velles estructures d’arrel predemocràtica se senten amenaçades actuen com una bèstia ferida que ataca per por, perquè si ha de morir, morirà matant. Ara que trontolla, cal no defallir. L’escletxa és oberta i ja ens comencem a adonar del poder que tenim.
