Un canvi profund a la universitat
El darrer esborrany de la nova llei de personal universitari docent i investigador proposa, en el seu preàmbul, un seguit de fites importants i valuoses: un model de personal desburocratitzat, basat en la qualitat científica i docent, no endogàmic; un model que elimini la precarietat, que faciliti la mobilitat interna i internacional i que solucioni el problema de la poca internacionalització del professorat universitari (que no arriba al 2,2% del conjunt de personal docent i investigador). Aquests objectius mereixen el suport de la comunitat universitària i de tota la societat.
Però el preàmbul d’una llei és només una declaració d’intencions sense força legal. La qüestió és si la llei, que ve després del preàmbul, respon a la declaració d’intencions, i la lectura del projecte de llei em genera molts dubtes.
La llei, per exemple, no diu que les places de nova creació s’hagin d’anunciar i difondre en fòrums internacionals científics i acadèmics. Parla, ambiguament, de donar-los la “necessària publicitat”, però no és el mateix anunciar una plaça a la web d’una universitat, enmig d’una pila d’anuncis de tota mena, que fer un esforç de difusió que atragui candidats de vàlua, vinguin d’on vinguin. Quan veiem places de nova creació a les nostres universitats que tenen només un candidat, podem dir que falla alguna cosa.
Segons l’avantprojecte, els membres dels comitès de selecció del personal seran escollits “por sorteo público entre el conjunto del profesorado de igual o superior categoría que figuren en un registro de ámbito estatal”, però no queda clar si els membres d’aquests comitès inclouran experts internacionals de prestigi; o, com a mínim, si els comitès de selecció hauran de demanar i tenir en compte informes d’especialistes, tant si són espanyols com estrangers.
La llei continua exigint, per a la majoria de les categories del professorat universitari, que aquells que vulguin sol·licitar una plaça obtinguin, abans de sol·licitar-la, una acreditació atorgada per una de les agències de qualitat (AQU a Catalunya, ANECA a tot Espanya). Al meu parer, exigir una acreditació per presentar-se a una plaça de professor no fa més que posar bastons a les rodes de la internacionalització. A pocs acadèmics provinents d’universitats d’arreu del món (entre ells molts que van néixer al país i considerarien retornar) se’ls acut recollir la paperassa necessària per demanar una acreditació, per si un cas algun dia surt una plaça que els interessi en una universitat de l'estat espanyol.
No nego que sense internacionalització de l’oferta i l’avaluació, l’exigència d’acreditació és útil, ja que algun filtre hi ha d’haver (i, paradoxalment, la llei proposa l’eliminació de l’acreditació en una figura de contractació, cosa que, sense internacionalitzar l’oferta i l’avaluació, té els perills que molt bé assenyalava Jordi Muñoz [ARA, 17/10/20]). Però és innecessària si hi ha autèntica difusió i competició internacional, i comitès avaluadors independents amb especialistes de prestigi que valorin el currículum dels sol·licitants.
Potser la meva experiència em fa poc sensible a les bondats de les acreditacions: vaig passar vint-i-un anys, el gruix de la meva carrera acadèmica, als EUA, el Canadà i el Regne Unit, i mai ningú em va demanar que m’acredités. Però no cal anar tan lluny per comprovar els resultats d’un sistema que es fonamenta en la internacionalització de l’oferta i de l’avaluació i que no demana acreditacions. Icrea, la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, i Ikerbasque, al País Basc, apliquen des dels seus inicis aquest sistema, i els bons resultats parlen per si mateixos.
El procés d’acreditació (que no es pot fer ben fet a corre-cuita i que, per tant, pren de quatre a sis mesos) és responsable d’una part de les dificultats del programa Serra Húnter, un programa per cobrir places de personal docent universitari que anuncia les seves ofertes internacionalment. El temps que passa entre l’anunci d’una plaça i la celebració de les entrevistes a candidats s’allarga tant que sovint bons candidats obtenen una altra feina mentrestant.
Alliberar les agències d’acreditació de la tasca d’avaluar persones els permetria, de retruc, fer molt millor altres tasques més útils, com ara l’avaluació de programes d’estudi, o de departaments universitaris, cosa que podrien fer recollint més informació i menys paperassa i produint informes qualitatius, exhaustius i ben argumentats que fossin una bona eina per als centres mateixos, per identificar i corregir les possibles mancances i per reforçar els aspectes positius.
D’altra banda, resulta incomprensible que mentre el preàmbul del projecte parla de desburocratitzar, l’esborrany de la llei continua promovent l’estructura funcionarial de les universitats, exigint que com a mínim el 51% del personal docent i investigador sigui funcionari i només un màxim del 49% pugui tenir contracte laboral (incloent-hi les figures amb contracte indefinit, com la de professor titular contractat –agregat, a Catalunya- i la de catedràtic contractat). Continuar aplicant un sistema de selecció i promoció del personal docent i investigador que és un exemple paradigmàtic de l’excés de burocràcia difícilment pot ajudar a la declarada (en el preàmbul) intenció de desburocratitzar.
Un bon nombre d’universitats espanyoles han fet grans progressos en qualitat i reconeixement. I entre elles, moltes de les universitats catalanes destaquen clarament. Però temo que les universitats no puguin fer un pas endavant definitiu sense un canvi profund en el sistema de contractació i promoció dels professors i investigadors universitaris. I això, no ho veig en aquest avantprojecte.