Vaig viatjar per primera vegada a Ruanda el juny del 1994. Vaig volar en un avió gairebé buit des de Brussel·les fins a Kinshasa, capital del Congo (llavors Zaire) i, després de patir l'habitual extorsió de la policia aeroportuària, vaig agafar un nou vol cap a Goma. Allà, al costat de la frontera ruandesa, es concentraven les tropes franceses de l'Operació Turquesa.
Sabia que la França de François Mitterrand havia sostingut activament la dictadura hutu del general Juvénal Habyarimana, sabia que militars francesos havien equipat i entrenat les milícies Interhamwe, que des del 7 d'abril, quan va morir Habyarimana, dirigien un genocidi de manual, i suposava (després ho vaig comprovar) que l'Operació Turquesa tenia com a principal objectiu protegir el govern genocida i emportar-se els papers que comprometien França. Tot em semblava repugnant.
Però encara no havia vist res. Els dies següents, movent-me per l'interior de Ruanda, dins de la “zona de seguretat” creada pels francesos i fora, vaig visitar l'infern. No tinc olfacte. Això em va permetre entrar en esglésies on encara hi havia cadàvers i treure el cap a les fosses comunes. Aquells cossos mostraven senyals de suplicis horribles. No entraré en detalls sobre què havien patit dones i nens. Les matances massives comeses a mà, amb pals, matxets i pur sadisme, sense el suport industrial de cambres de gas o crematoris, no s'assemblen a Auschwitz. Són més humanes i potser, per això, pitjors.
La gent saludava amb alegria les tropes franceses. I explicaven amb desimboltura als periodistes com havien participat en l'orgia de mort. Segons ells, els autèntics genocides eren els tutsis: s'havien hagut d'anticipar, simplement. Tots els hutus havien matat, perquè qui no matava amb entusiasme passava a formar part de les víctimes. Un paio que tenia un kalàixnikov em va dir que havia guanyat uns dinerets matant pietosament: els que moririen pagaven perquè els seus fills rebessin un tret net i s'estalviessin violacions, amputacions i pallisses.
Un sacerdot catòlic espanyol, talentós fent truites de patates, em va explicar que a la seva petita església s'havien tancat desenes de fugitius. Els genocides l'havien incendiat. Vaig veure en una fossa comuna els cadàvers cremats i després rematats. El sacerdot no va fer res. “Va ser just, els tutsis s'ho havien buscat, els hutus són bona gent i van a missa”, va dir. Poques vegades he menyspreat tant algú com a aquell tipus. De fet, vaig desitjar que el Front Patriòtic Ruandès dels tutsis exterminés el capellà i la “bona gent” hutu.
Al juliol vaig tornar a París, on vivia llavors, a bord d'un Hèrcules que transportava una companyia de la Legió Estrangera francesa. Va ser un viatge de dos dies. Vam passar una nit tirats a terra a l'aeroport de Bangui (República Centreafricana), dormint a estones. Eren legionaris acostumats a la guerra i l'horror. Malgrat això, estaven horroritzats. Ells també havien vist i sentit.
Vaig tornar a l'agost, quan el Front Patriòtic procedent de l'exili ugandès ja dominava Ruanda. Gairebé un milió d'hutus, empesos pels seus dirigents, van travessar la frontera cap a Goma. Van formar el camp de refugiats més gran del món, una immensa extensió de misèria i terror. Les milícies i els soldats hutus seguien sent els amos i fomentaven la paranoia col·lectiva: els tutsis sempre estaven a punt d'arribar. (De fet, van acabar arribant, molt més tard, per consumar la venjança).
Allà hi havia aquells hutus que havien participat, amb goig o per força, en la histèria criminal. Els assassins menyspreables que havia conegut al juny (vaig retrobar-me amb algun d'ells) eren ara éssers famèlics i malalts. Imperava el còlera a raó d'un mort per minut. Un per minut. Se'n fan a la idea? Les víctimes del còlera tampoc no són boniques de veure. Hi havia tants, tants nens. En agonia, els nens no ploren. Gemeguen. El suau gemec col·lectiu, com el sospir de milers de petites boques, roman als meus malsons.
Una tarda vaig cometre la imprudència (després vaig saber que era perillós) d'endinsar-me en una de les seccions del camp. Em vaig creuar amb el fotògraf Sebastião Salgado, que coneixia Ruanda des de la seva vida anterior com a economista de l'Organització Internacional del Cafè. Ens vam aturar l'un davant l'altre i vam ser incapaços de dir-nos res: una ganyota, una salutació vaga amb la mà i vam tornar a allunyar-nos. Què es podia dir?
Alguna cosa en vaig aprendre. Per exemple, que gairebé tots som capaços, en una situació determinada, de convertir-nos en assassins, perquè la violència i la mort són contagioses. També vaig aprendre que es pot sentir compassió pels assassins quan, sense deixar de ser culpables, es converteixen en víctimes.