Sentia, l’altre dia, una entrevista amb l’actriu Mónica López, que jo he vist des dels inicis de la seva carrera i que vaig “recuperar” amb l’obra de La Calòrica (que em sembla que es podria recomanar a públic de sis a cent anys, a escriptors i a taxistes i a pagesos i a mi, que, com Verdaguer, “poeta i llaurador soc”). Ella deia, a Ràdio Estel, que, “tot i que no soc ningú”, els actors no havien d’anar al programa El Hormiguero, que “blanqueja el feixisme”. Blanquejar el feixisme, és, per a mi, convidar feixistes que parlen amb “naturalitat” de tot de coses: el que mengen, els seus fills, les seves mascotes... I parlant, al mateix nivell, de mascotes i de denegació de papers a immigrants, estan fent natural un discurs que sense aquests bufons no tindria espai, perquè faria por. Per tant, hi estic d’acordíssim.
Parlo de la Mònica López perquè ahir, amb la meva filla, vam veure la sèrie Rapa, on ella és protagonista juntament amb Javier Cámara. Ens va agradar tot, la música de la intro (que no saltàvem), el guió... Tot i considerar que en una sèrie que passa a Galícia l’absència de la llengua gallega és clamorosa, i que, en un altre espai i temps, aquesta sèrie s’hauria rodat en gallec i hauria anat al món. Sap greu.
Només consigno que la meva filla i jo, veient tots els actors, ella, el Javier Cámara, la Lucía Veiga, que és l’assassina, la mare, Berta Ojea... vam dir: “Hòstia, però que bé que ho fan, que guapos tots!”. Vam flipar especialment amb la Mònica López fent les escenes de parlar per telèfon. Quanta veritat. Quins tons de veu. Quines mirades. I amb el Javier Cámara (la meva filla no el coneixia) despullat, en tots els sentits, sent generós. Ah, i els detalls bromistes de guió, com el policia fent fotos dels plats que menja. De vegades veient una ficció oblides que els actors són actors. Va ser el cas. Que ningú em torni a dir que les actrius “madures” no poden fer papers protagonistes. En fi, gràcies, Mònica López, Javier Cámara i elenc de la sèrie, per fer-nos oblidar que treballàveu.
