Sovint es parla dels partits polítics com a organismes autoconscients, determinats pel seu caràcter i fins i tot la seva “genètica”. Quan a ERC hi ha una crisi, com ara, els historiadors ens recorden les batusses entre Macià, Companys i Tarradellas, com si no hagués passat un segle. Quan Junts es posa maximalista, els enyorats de CiU branden el record del pactisme pujolista pensant que Puigdemont o Turull, al final, no podran trair el seu ADN. El cert, però, és que la història és un procés dinàmic, que rere les sigles hi ha individus concrets i que les circumstàncies pesen més que la tradició. Parlar de política en termes de genètica pot portar-nos a un determinisme absurd.
És molt més assenyat parlar de partits grans i petits, ben o mal organitzats, porosos o dogmàtics. Hi pot haver èxits fulgurants i grans estimbades, que sovint s’associen a moments polítics excepcionals o a hiperlideratges que passen avall com un estel fugaç. Però la durabilitat, el que dona continuïtat a unes sigles, depèn d’altres virtuts: estructura, formació, maduració dels idearis i les estratègies, olfacte per saber què vol l’electorat, la dosi justa de cinisme. Són qualitats homologables a les d’una empresa privada i, en principi, la ideologia, tot i ser-hi, no exerceix un pes decisiu.
CDC i el PSC han estat les dues maquinàries més ben greixades de la política catalana en les últimes dècades. I ara, mentre Junts intenta redefinir-se sobre bases noves, és el PSC qui ocupa el tron en solitari. El seu èxit es deu a tres factors: primer, la resistència. Perquè en les seves hores més baixes (el 2015, recordem-ho, el partit sobrevivia amb 16 diputats al Parlament i 4 regidors a Barcelona) va aguantar gràcies a l’estructura, la disciplina –malgrat algunes defeccions individuals– i la base municipal. En segon lloc, ideològicament té una elasticitat envejable, que utilitza amb astúcia i sense miraments. Tercer –i molt important–, al darrere hi té el PSOE. I la genètica? Podríem dir que el fet que el PSC naixés de la fusió de tres forces polítiques diferents l’ha ajudat a gestionar la pluralitat, però tots els partits grans tenen històries similars.
Però el miracle genètic català no és el PSC: és Unió Democràtica. Aquí sí que convindria que els politòlegs i els bioquímics ens expliquessin com, després de l’ensulsiada del vell partit de Duran i Lleida, tenim un conseller de Justícia democristià com Ramon Espadaler al govern socialista d’Illa; un altre democristià com Antoni Castellà com a nou home fort de Junts (segons explicava Núria Orriols en aquest diari), i encara un altre, Josep Sánchez Llibre, al capdavant de la patronal catalana.
Malgrat el seu respectable passat republicà, la moderna UDC va ser un partit-lobi que vivia còmodament com a soci menor de la coalició CiU, amb una quota de poder garantida sense necessitar l’aval de les urnes, i amb el plus (sobredimensionat) de pertànyer a l’extinta internacional democristiana. Ara bé: Quan CiU es va trencar, Unió va sobreviure amb prou feines un any. Mig partit va marxar a Junts i l’altre mig va restar lleial a Duran, que es va estavellar a les eleccions del 2015 amb un 1,7% dels vots. I aquí es va acabar UDC. Però la seva herència genètica és molt poderosa i alguns dels seus dirigents han trobat nous hostes per fer la viu-viu. Amb Espadaler, Castellà i Sánchez Llibre es pot dir que el fantasma d’Unió continua influint en la política catalana, sense vots però amb poder. Com sempre.
P.S.: Ja que parlem de genètica i poder, amb tot el que estem sabent aquesta setmana, i el que segurament sabrem aviat, convé reafirmar, amb Ortega y Gasset: delenda est monarchia.
