Generositat o desafecció
Fa pocs dies un estudi de l’Hospital del Mar concloïa que un 45% del personal sanitari va sortir de la primera onada del covid amb un risc elevat de trastorn mental. Els resultats evidenciaven una realitat extremadament preocupant. Qui tindrà cura d’aquells que han estat i estan cuidant les nostres vides?
Però l’alarma sobre la salut mental no queda circumscrita a aquest sector, sinó que s’estén a més col·lectius. La ja anomenada fatiga pandèmica està fent estralls entre adolescents. Segons l’estudi de la xarxa PROEMA, el 50% dels joves pateixen afectacions emocionals, com ansietat o depressió.
Són només dos exemples de l’impacte de la pandèmia en la salut mental col·lectiva. És evident que si el 2021 ha de ser l’any de la reconstrucció, caldrà que també sigui el de la recuperació emocional. Cal deixar tabús i prejudicis de banda d'una vegada. Si la salut mental no esdevé una prioritat, el carro anirà pel pedregar.
Totes les restriccions que vivim alimenten sentiments d’aïllament, de distanciament o de certa desconnexió del món i de les persones que ens estimem. Això genera un clar desgast del nostre organisme, que està en estat d’alerta constant per l’amenaça del virus. Fixeu-vos com reacciona el vostre cervell quan veieu imatges prèvies a la pandèmia en què es veuen aglomeracions de gent sense mascareta, o com de manera automàtica identifiquem situacions que abans eren quotidianes com a espais de risc. Tot això caldrà treballar-ho per desactivar aquesta por que ens encomanem dia rere dia. El contacte amb els altres, que sempre ha estat un element essencial de la nostra espècie, s’està ressignificant en els nostres marcs mentals com a situacions potencialment perilloses. Una bogeria per a una espècie que es construeix des de la connexió amb la resta.
Al principi moltes persones sentien ansietat, però la prolongació de les restriccions en el temps acaba provocant un apagar-nos com a resposta adaptativa (perquè és menys costós per al nostre sistema) després de l’esgotament que ha pogut generar l’ansietat inicial. Intentem adaptar-nos-hi, busquem l’equilibri, però, esgotats, cada canvi que ens plantegen suposa més desgast. Això provoca que ens sentim en general més vulnerables i menys segurs. Com diu el neurocientífic Stephen Porges estem en un estat d’ànim de més abatiment, resignació, desconcert... i això alimenta la desafecció. L’escletxa cada cop és més profunda entre la ciutadania i el món polític. Aquesta setmana m’escrivia una metgessa, a propòsit de la suspensió de les eleccions: “Baixo de l'UCI, miro les notícies i penso que vivim en mons diferents”.
No em cansaré de dir que d’això tan sols en sortirem col·lectivament, com diu el mateix Porges, des de la generositat. La ciutadania fa temps que n’està donant exemples diaris i massius, acceptant les restriccions pel bé comú. Ja no demanem que el món institucional sigui un exemple per a la ciutadania (que trist és dir-ho), però com a mínim que facin el mateix que estem fent; si no, cada cop estarem més lluny.