Del gènere estúpid
Jo sempre he estat a favor de celebrar-ho tot. Potser perquè a aquesta vida no hem vingut estrictament a patir però es pateix molt, sobretot si no ets un masclista de colegio mayor. Pateixes, entre altres motius, perquè has d’acceptar que convius en el món amb aquest tipus d’escòria que es creu amb el dret d’insultar les dones des de la violència de les seves habitacions i, així, justificar el maltractament i les violacions amb els seus càntics de misèria. Com que sou uns mascles alfa dels de tota la vida, ja està bé que crideu com a degenerats per comunicar-vos. Els vostres crits són la nostra lluita. Perdoneu que em desconcentri perquè no vull centrar-me en aquesta gentussa, que malauradament no és nova, per joves que siguin, i que forma part d’unes elits que després ens donen lliçons d’educació, afiliats ja als partits de dretes que no cal que siguin extrems perquè ja venen radicals de casa. Futurs jutges i directius d’empresa. Fa por. Llàstima que ens trobin organitzades.
Parlàvem de celebracions i aviso que tot és susceptible d’empitjorar el primer paràgraf. La setmana passada vaig veure a les xarxes (quantes vegades ens repetim que, per viure millor, hem de limitar el nostre passeig per aquests paratges) el que et fa perdre qualsevol esperança en la nostra espècie. L’espècie colegio mayor també, però ja som prou grans per no posar expectatives en femers. El cas és que una de les moltes modes incomprensibles que ens acompanyen en aquests temps foscos ha traspassat tots els límits, i això que el despropòsit semblava ja il·limitat. La festa de “revelació del gènere”, el que aquí a Catalunya es coneix incomprensiblement en anglès com a “gender reveal”, és una mena de celebració pertorbadora que consisteix en comunicar a familiars, amics i coneguts el gènere de la criatura que encara no ha nascut i que es definirà a partir del rosa, si és nena, i el blau, si és nen. Ja us he dit que a la vida es pateix. Però no n’hi ha prou de fer aquesta cerimònia, que va acompanyada del kitsch decoratiu pertinent, que, a sobre, una parella del Brasil va considerar que seria una bona idea tenyir les aigües d’una cascada natural del riu Queima-Pé del Mato Grosso. Coincideix que d’aquest riu surt la principal font d’aigua potable per al municipi que l’acull. La fiscalia ha iniciat una investigació i els participants en aquest delicte mediambiental fa dies que van córrer a esborrar totes les imatges que els implicaven. Van fer tard. El mal estava fet i les imatges, guardades.
La pregunta és com s’arriba a la conclusió que tenyir la natura és una bona idea, havent-te fet prèviament la pregunta de quan celebrar el gènere de la criatura és una bona idea. Mentida. No te les fas, les preguntes. Però no pots evitar quedar-te amb la boca oberta i pensar en l’exemple que arriben a donar els pares i les mares als seus fills i com és d’inevitable perpetuar models que haurien d’estar absolutament descatalogats dels nostres prestatges de progrés. Però és evident que no tothom ho veu així i certament tothom pot celebrar el que vulgui per més absurd i perniciós que a mi pugui semblar-me. També em sembla escandalós que encara hi hagi roba de bebè que s’identifiqui amb un gènere, determinant les persones que tot just acaben de néixer a escoltar uns comentaris o uns altres en funció del color del pijama. Els nens són més moguts i les nenes més tranquil·les. Fins que els nens moguts van al colegio mayor i les nenes passem de ser plàcides a ser putes. Fa patir.
