La Generalitat està en perill

Aragonès haurà d’esperar. Seria terrible que ens acostuméssim a no tenir Govern, que calés la convicció que sense Govern -o, per ser més exactes, amb un Govern provisional, amb un mig Govern- les coses van tirant i no passa res. Sí, les persones ens acostumem a tot: a la fam, a la guerra, a la malaltia... Durant els mesos més durs de la pandèmia vam viure tancats a casa, els infants no anaven a escola, molta gent es va quedar sense feina. I la vida seguia. Sempre que llegeixo relats de la Guerra Civil, la dura postguerra o l’exili, m’admiro de la capacitat de resistència dels que ho van patir. La capacitat de supervivència de l’ésser humà és admirable. Ara també hem normalitzat la presó i l’exili. I tanmateix...

I tanmateix no hauríem de donar per bo que el Govern no és tan important, perquè ho és molt. Per molta globalització, molta societat civil i molts moviments socials que hi hagi, l’acció pública sovint és la salsa que fa quallar les coses, és un motor econòmic, organitzatiu i simbòlic. Però el cas és que una part rellevant del país s’ha instal·lat mentalment en la idea que tenim un autogovern de fireta, sense poder real, impotent davant els problemes de debò. És a dir, que l’autonomia no serveix de res. Això és terrible i letal. Jo diria que el que no serveix de res és aquesta mena de pensament derrotista i profundament autodestructiu. És com aquell infant que, dolgut perquè li han fet una injustícia, trenca la pròpia joguina i es posa a bramar, desconsolat i enrabiat. La trencadissa que ha patit la Generalitat els últims anys és molt perillosa: entre agressions (el 155) i autolesions (l’olla de grills del govern Torra: ell mateix n’acaba de publicar detalls que freguen el ridícul), el seu prestigi ha caigut en picat. Va ser el mateix Torra qui va arribar a dir que l’autonomia era enemiga de la independència: és inèdit veure un president renegant de la institució que presideix.

Curiosament, en aquest menyspreu d’un fragment de l’independentisme cap a la Generalitat autonòmica hi coincideixen, des de l’altre extrem, els sectors més espanyolistes, que sempre l’han vist com una cosa aliena i perillosa. I encara hi ha un tercer grup que, sense ser-ne gaire conscient, engreixa aquesta posició: el dels apolítics o antipolítics, abstencionistes, al·lèrgics o desconnectats de qualsevol mena de poder públic. Aquesta triple suma heterogènia, que a vegades sembla que flirtegi amb l’antipolítica populista, ha anat fent forat. El poc prestigi que li queda a la Generalitat només s’ha salvat pel fet que, en plena pandèmia, el govern que sí que tota aquesta gent crítica o, ressentida, reconeix com a poderós, el de l’Estat, també està immers, per mèrits propis, en una profunda crisi de legitimitat i d’eficàcia. Però confiar en els errors dels altres no és un camí gaire segur.

O sigui que el nou govern català, quan n’hi hagi -i com més aviat millor, sisplau-, tindrà una tasca prioritària i crucial: prestigiar de nou la Generalitat, la principal institució de poder del país, governant amb rigor i per a tothom. Sona obvi i avorrit, però venint d’on venim no ho és gens ni mica. Mai la imatge de l’autogovern havia caigut tan baix. El nivell d’escepticisme i desconfiança de la població ara mateix és molt notable. De manera que la tasca que hi ha per fer és ingent. Quan Tarradellas va retornar de l’exili i va començar a governar, tenia molt poc poder i molt prestigi, molta credibilitat. Ara Aragonès, si finalment és escollit president, tindrà infinitament més poder que Tarradellas però gens de prestigi. Ell i les seves conselleres i consellers, més enllà de sigles de partit, i al marge d’estratègies processistes, s’haurien de conjurar sobretot per guanyar per al govern de Catalunya el crèdit perdut. Guanyar aquesta batalla decisiva és també treballar per guanyar un futur de plenitud nacional.