21/10/2022

Generació llibertat a l'Iran

La Revolució Islàmica de l’Iran va popularitzar entre el poble revoltat contra la dictadura del xa el lema “independència, llibertat i república islàmica”. Va ser una revolució contra una monarquia controlada des de l’exterior que reprimia el seu poble. No obstant això, la República Islàmica va acabar engolint l’aspiració de llibertat. El nou règim va ser republicà, certament més independent d'actors externs, però en cap cas garant de cap llibertat. 

Inscriu-te a la newsletter Gent sense casaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Des de 1979 el règim iranià ha fet gala d’una violència sistèmica i patriarcal i ha convertit en símbol l’obligació de respectar uns estrictes codis de vestimenta que cobreixen el cos femení. Aquest dictat moral és la punta de l’iceberg d’un sistema que denega les llibertats fonamentals dels seus ciutadans. Més enllà de la foscor dels xadors, els turbants i les diatribes dels seus dirigents, la població iraniana és molt més sofisticada del que a Occident es vol pensar. I aquest no és pas el primer cop que iranians i iranianes surten al carrer per protestar. En els primers temps de la República Islàmica les protestes anaven més encaminades a establir un diàleg amb les institucions que permetés a la societat de gaudir de més llibertats. Les protestes actuals, i les violentes respostes per part de l’estat, han demostrat fins a quin punt el sistema és qüestionat per una població que ja no beu dels mites de la revolució del 79 i que no té cap fe en la capacitat de dialogar del règim.

Cargando
No hay anuncios

Les dones van ser capdavanteres en la revolució del 79, però van ser les que en van sortir més malparades. De fet, el feminisme no és nou a l’Iran, i ara ha gaudit de l’embranzida dels moviments feministes a escala global. Tot i això, reduir l’actual moviment de protesta a la qüestió del vel és minimitzar l’abast del desafiament que representa. És una protesta que té les dones com a propulsores principals i que parla de llibertat. És per això que les protestes apleguen també homes i, entre les dones, no només les que rebutgen la imposició del vel, sinó també les que el porten però defensen la llibertat d’elecció de portar-lo o no.

Mahsa Amini, la jove de 22 anys que va ser assassinada sota custòdia de la policia moral perquè no portava el vel prou ben posat, era, a més, kurda. A l’Iran hi viuen uns 10 milions de kurds, la majoria musulmans sunnites, gairebé una desena part de la població que és ètnica i religiosament minoria, i sobre la qual ha caigut persistentment la repressió. De fet, la divisa “Dona, vida i llibertat” que avui criden les manifestants va ser popularitzada pel moviment independentista kurd ja fa anys. Però aquesta no és una revolta només de dones, ni només de kurds i kurdes; no és una revolta liderada o emparada per polítics opositors o dissidents, com la de 2009, quan l’anomenat Moviment Verd va llançar-se al carrer per protestar contra el frau electoral i va inspirar en la forma de mobilització les revoltes al món àrab. 

Cargando
No hay anuncios

Aquesta és una revolta espontània i no liderada que, segons Human Rights Watch, ja acumula unes 215 víctimes, moltes de les quals dones joves. El cas més recent i significatiu és el de l’Asra Panahi, una estudiant de 16 anys a qui van matar per haver-se negat a cantar un himne pro-règim quan la seva escola va ser assaltada per la policia. L’Asra representa aquesta nova generació d’iranians i iranianes que no tenen por de desafiar el règim i que demostren que, tard o d’hora, el sistema de la República Islàmica difícilment se sostindrà. De moment, sembla que les sancions arribaran més aviat per haver subministrat drons a Rússia que no pas per pressionar a favor de les protestes. També és cert que el sistema de sancions contra un estat tot sovint acaba castigant més la població que no pas els seus governants. Forçar un canvi de règim a l’Iran des de l’exterior, com molt sovint s’ha proposat, pot resultar contraproduent, com va succeir a l’Iraq, on ara hi ha instal·lat un govern més afí a l’Iran que als EUA, instigadors de la invasió i el derrocament de Saddam Hussein. Els més agosarats suggereixen tornar a les negociacions per l’acord nuclear amb l’Iran, perquè creuen que el diàleg i la col·laboració és l’únic que podria fer afluixar les cordes als poderosos clergues iranians. Per moltes, la principal esperança, si més no, rau en aquesta generació de joves que no mira enrere sinó endavant i que s’identifica amb la idea que la vida és indissociable de la llibertat i que la dona n’és, sens dubte, la clau.