Generació del 2006: joves sense patrimoni?
Un bon gruix dels nascuts el 06, com ells mateixos s'autoanomenen, van passar pels exàmens de selectivitat la setmana passada. Ara deuen estar gaudint d'un merescudíssim estiu, encara aliens a les dificultats que els suposarà emancipar-se, si tot continua en la mateixa direcció. Malgrat això, i atenent les estadístiques, accedir a la universitat continua sent la millor opció. El 2023, la taxa d’atur entre persones amb estudis superiors va ser del 13,4%, molt per sota de la dels joves amb estudis obligatoris, que va superar el 32%.
El 2023 es van assolir uns mínims històrics d'atur entre els joves de 15 a 29 anys. Una tendència que sembla consolidar-se, segons les dades de l’EPA del mes passat, que tornen a batre rècords de mínims històrics d’atur per a aquesta franja d’edat. També com a evolució positiva, la reforma laboral del 2022 ha afavorit la reducció dels contractes temporals, situant-los al 36% (només dos punts per sobre de la mitjana europea). El percentatge de ninis (ni treball, ni educació, ni formació) també se situa a dos punts de la mitjana europea, i ja amb la mirada posada a assolir l’objectiu fixat pel 2030 del 9%.
Què va malament, doncs? Primer: el 2023, la mitjana d’atur juvenil a l’estat espanyol va ser del 21,3%, encara (massa) lluny de la mitjana europea, de només l’11,2%. Segon: contractes temporals i parcials no desitjats. I tercer: sous baixos.
Un informe publicat pel Banc d'Espanya, amb dades històriques de dues dècades, confirma la poca capacitat adquisitiva dels joves, i les dificultats que tenen per estalviar i acumular patrimoni en comparació amb generacions anteriors. El mateix document apunta que l'arrel d'aquesta diferència intergeneracional rau en la crisi financera i econòmica, que va fer estralls entre els joves que s'acabaven d'incorporar al mercat laboral i que van ser dels primers a perdre la feina o que van patir una reducció de sous que encara s’arrossega. Estem parlant de les generacions dels anys 90. Tot i que, en aquell moment, el govern espanyol va crear el Pla de Garantia Juvenil, amb prou feines va poder contenir les xifres. També la covid-19 va anar en contra de la generació de joves que s'estava incorporant al mercat laboral.
Davant d’aquesta situació, una de les sortides dels joves ha estat marxar a l’estranger a la recerca de millors oportunitats laborals. Al voltant de dos terços de les persones que marxen són joves, sobretot graduats universitaris, però també amb altres nivells educatius. D’una banda, les persones amb estudis superiors marxen per trobar una feina congruent amb els seus estudis i evitar estar sobrequalificades per la feina que fan. I sent conscients que els primers anys són determinants en la construcció d’un capital professional que influirà en la trajectòria laboral al llarg de la vida. També consideren que els sous són massa baixos per poder construir un projecte vital propi, sobretot en relació amb l'accés a l'habitatge. D’altra banda, els joves amb altres nivells educatius, a part de sous baixos, busquen evitar situacions de precarietat relacionades amb la temporalitat o la parcialitat. Alguns es veuen abocats a combinar més d’una feina per poder arribar a final de mes. Tant uns com altres, un cop estan instal·lats en el país que els acull, se senten més valorats: la cultural laboral és diferent, i veuen com els seus esforços són aviat recompensats amb millores en el sou i més oportunitats laborals.
La pèrdua de capital humà és un mal negoci per a un país. Després d’una gran inversió educativa, la persona marxa i posa en risc el relleu generacional en àmbits estratègics. Les polítiques públiques, tant en l'àmbit estatal com autonòmic, pretenen afavorir el retorn d’aquest talent abans no s’hagi produït un arrelament irreversible al país d’acollida. Si els emigrants eren valuosos abans de marxar, ara encara ho són més; són persones amb idiomes, riquesa intercultural, exposició a altres formes de treball i una capacitat demostrada d’adaptació a altres entorns. Però, perquè tornin, cal un país que pugui oferir un entorn suficientment atractiu.
La solució teòrica és senzilla: millorar les condicions laborals dels joves. Això implica generar més oportunitats laborals, oferir estabilitat i sous que permetin emancipar-se. Com s’assoleix? Tenint un teixit empresarial en sectors prou competitius per pagar aquests sous. Per això, el secretari d’estat de Seguretat Social i Pensions treia pit dels llocs de treball generats en sectors científics, tècnics i relacionats amb la tecnologia de la informació. Les mateixes empreses estan comprovant que la competitivitat empresarial basada en els sous baixos, a llarg termini, acaba també empobrint-les. Però aquest canvi de model empresarial no s’assoleix d’un dia per l’altre: els pactes nacionals per la indústria, si funcionen, triguen dècades. Mentrestant, potser caldran mesures radicals, com la proposta de Piketty de pagar 20.000 euros en concepte d’herència universal. No seria la primera opció. Ni la segona. Però comença a ser urgent empoderar els joves, ajudar-los a emancipar-se, a construir el seu camí perquè tinguin prou experiència acumulada i puguin agafar el relleu dels dels 60 i els 70.
