Ha mort Gena Rowlands a causa de l’alzheimer, una malaltia que ella coneixia bé. La va patir la seva mare, la també actriu Lady Rowlands, i això li va permetre construir el personatge d’una dona malalta d’Alzheimer a la pel·lícula El quadern d’en Noah, dirigida pel seu fill Nick Cassavetes: la relació de Gena Rowlands amb l’alzheimer va ser propera, dura, agredolça i un punt sarcàstica, com molts dels personatges que va interpretar a les seves pel·lícules. Amb el seu marit, el director John Cassavetes, van formar també una parella artística que va donar algunes de les pel·lícules americanes més importants de finals dels anys seixanta, de tota la dècada dels setanta i primers anys vuitanta: Una dona ofuscada, Nit d’estrena, Glòria, Love streams, o, naturalment, Faces, la pel·lícula seminal del cinema independent americà tal com encara el coneixem en les seves característiques més definitòries. Al voltant de Rowlands i Cassavetes es va moure una bonica troupe d’intèrprets d’alta categoria, com Peter Falk (que després es va fer cèlebre a la televisió amb la sèrie del tinent Colombo), Lynn Carlin, John Marley o Ben Gazzara, macarra etern. I per descomptat, per allà al voltant es movien altres grans cineastes com Peter Bogdanovich o Sidney Lumet, habitants del mateix paisatge estètic.
Tots plegats formaven una vertadera constel·lació de talent, però Gena Rowlands sempre va sobresortir per la capacitat que tenia de donar a les seves interpretacions una veritat superior, un segell autoral que definia els seus personatges i els convertia, com se sol dir, en icònics. Transmetia com ningú la tristesa i el goig, la incertesa i la fragilitat i a la vegada la determinació i la força d’esperit, la consciència de la fugacitat de la vida humana, les emocions contradictòries que aquesta consciència comporta.
A les actuacions de Rowlands, els sentiments i els pensaments fan l’efecte de quedar a la vista, tan senzill i tan difícil com això. El dia de la notícia de la seva mort vaig mirar Una altra dona, de Woody Allen, un film que vaig veure deu fer trenta anys i que ara em va agradar molt més, o potser hauria de dir que senzillament vaig ser capaç d’entendre’l millor. El recital que hi fa Gena Rowlands, eliminant les capes de protecció del seu personatge (una dona en una maduresa suposadament esplèndida) fins a deixar-lo al descobert, però també abrigat per una inqüestionable dignitat, és admirable. Com el de Marcello Mastroianni i Maria Schell a Les nits blanques de Visconti, per posar un altre exemple que pot semblar llunyà, però que no ho és tant. Al cap i a la fi, al darrere de tot, d’una manera o altra, sempre hi ha Dostoievski.
L’art –escrit, musicat, filmat, interpretat amb el cos– es pot entendre i definir de mil maneres, però algunes d’elles tenen a veure amb la voluntat de donar una bellesa serena a la contemplació de les pors humanes. Aquest va ser el cas de Gena Rowlands, i per això la de la seva mort és una notícia que ens importa més que tantes altres.
