Potser de mena optimista, alguns debats que vaig veure en campanya electoral em van agradar. Certament, una conversa a nou amb l’espasa de Dàmocles d’unes eleccions a tocar no pot tenir massa fons. Però penso que com a país hem avançat. Hi vaig veure més respecte i reconeixement mutu entre les diferents persones candidates en relació a les anteriors conteses. I, sobretot, es va tornar a parlar de model de país i de polítiques públiques. De com es podria fer front a l’emergència econòmica i social un cop s’hagi estabilitzat el repte sanitari. És veritat que el conflicte nacional-territorial resta obert i el fet que hi hagi presos polítics i exiliats posa bastons a les rodes a avançar en tots sentits. Però també ho és que després d’una dècada tornem a sentir els i les nostres polítiques parlar de desigualtat, precarietat i pobresa; de serveis públics i política tributària; d’una estructura productiva afeblida; de la centralitat de les cures i el desmuntatge del patriarcat; dels deutes ambientals i la urgent transició ecològica; de l’equitat territorial... Encara tímidament i de manera anecdòtica, amb una gramàtica que potser no tenen massa rodada, en alguns casos massa enganxats al programa electoral a mode d’argumentari... Però només caminant s’obre camí.
Aquí no em vull centrar en repetir el mantra que el debat nacional ha tapat el debat ideològic, que és cert però només en part. El tema de preocupació és l’excessiva focalització en el qui (els protagonistes polítics i les seves actuacions) –en les negociacions per formar govern ho veiem clarament–, que deixa fora de la conversa pública el què i el com (les propostes i com es portaran a terme). En són responsables els mateixos dirigents de partits polítics i institucions públiques (encara que fessin avenços en campanya), però no només. Sense anar més lluny, i a manera d’exemple, en el periodisme s’ha tendit a empetitir el marc de l’agenda pública destacant-ne les picabaralles partidistes; i en la ciència política, a reduir les temàtiques de la transferència de coneixement gairebé de manera exclusiva a l’anàlisi i estratègia político-electoral. I això s’hauria de revertir. No incorporar continguts substantius en la deliberació pública ens porta a un carreró sense sortida com a país, a tancar-nos horitzons possibles. Dues postures extremes dibuixen els perills de la reducció deliberativa.
Una primera, pensar que el disseny i la implementació de les polítiques públiques són processos neutrals. Que la decisió depèn de l’evidència científica, com si en la ciència no intervinguessin elements valoratius. I que la posada en marxa de les mesures es duu a terme automàticament des de l’administració pública, entenent-la com un engranatge perfecte de transmissió directa del que s'ha decidit en altres esferes. Aquesta perspectiva portaria a defensar governs tecnocràtics sota l’argument que “aquí no importa la política sinó la capacitat tècnica” (tipus Itàlia), o a desresponsabilitzar les autoritats públiques, també en el rendiment de comptes, en detriment dels seus tècnics de capçalera. Una segona postura afirmaria que el dirigent polític és qui ha de dur a terme les decisions, informades per la seva ideologia. Resten en un segon terme les dades o l’evidència científica acumulada. I, encara més, aquelles aportacions que es poden fer des de la societat o des de la mateixa administració pública. Aquesta perspectiva portaria a defensar formes de govern blindades enfront de la influència d’actors socials, econòmics o científics remarcant la independència del poder públic. Lideratges forts, quasi messiànics; en definitiva, derives autoritàries. Certs governs negacionistes podrien entrar en aquesta tipologia (Díaz Ayuso o Bolsonaro).
Hi ha una tercera postura que des del meu punt de vista és la que col·lectivament hauríem de transitar. Parteix de la premissa que el procés d’elaboració, però també el d’implementació, de polítiques públiques està travessat per la política. Juntament amb el lideratge polític (amb una dimensió més estratègica que partidista), ens calen importants dosis d’evidència científica, de dades i de coneixement resultat d’una acció pública prèvia (i, sobretot, entenent la ciència des d’una perspectiva àmplia), però també necessitem les aportacions que puguin venir de la ciutadania i la societat civil organitzada. En aquest sentit, les intervencions públiques en ple segle XXI haurien d’anar acompanyades d’una conversa allargada, no només per fer-les més democràtiques sinó també més eficaces i eficients, més flexibles i adaptades al context on cal que siguin aplicades. En definitiva, treballar per millorar la qualitat de l’esfera pública hauria de ser responsabilitat i preocupació de molts.
Gemma Ubasart és professora de ciència política de la UdG
