Les ciutats com a motor de canvi global

Les xarxes i tecnologies de la comunicació han empetitit el món. Ja no hi ha paradisos perduts ni cultures desconegudes, i hem creat comunitats de ciutadans de tot el món, amb els quals ens uneixen compromisos o interessos compartits. Vivim el privilegi d’un temps marcat per l’accés obert al coneixement, que ens ha fet prendre consciència de la complexitat dels reptes que hem d’afrontar i del seu abast global.

Crèiem que el coneixement, accessible des de qualsevol lloc i en qualsevol moment, facilitaria un reequilibri econòmic i territorial i una qualitat democràtica com no havíem conegut mai.

El temps ho ha desmentit. La població s’ha concentrat de manera accelerada als espais urbans, la política i la capacitat ciutadana d’intervenir-hi s’han vist superades per les lògiques de concentracions financeres i econòmiques que marquen les pautes d’un mercat global, i s’ha produït una concentració de la riquesa que, per la seva banda, ha provocat un increment de les desigualtats i una precarietat generalitzada.

La tendència de concentració s’incrementa any a any. Avui hi ha al món més de 15 grans espais urbans, que han esdevingut pols econòmics i demogràfics d’influència global: el corredor urbà de Tokaido, al Japó (de Tòquio a Kyoto); els que estan situats a les dues costes dels EUA -SanSan (de San Francisco a San Diego) i BosWash (de Boston a Washington DC)-; el Delta del Iang-Tsé (entorn de Xangai); el riu de les Perles (de Canton a Hong Kong); São Paulo; Mèxic DF; Lagos; Kinshasa; el Caire; Nova Delhi; Dacca; Bombai... Són megalòpolis, amb unes regions urbanes de més de 20 milions d’habitants. Territoris organitzats que concentren més d’un terç del PIB dels seus països i entre els quals circula el 99% del trànsit de telecomunicacions mundials.

El món s’està configurant amb una nova organització econòmica i cultural a partir dels grans pols urbans. Regions riques davant estats inviables, que formen un circuit tancat de connexions econòmiques, tecnològiques i financeres, que es retroalimenten entre elles i tenen influència global.

Europa, formada per una trama de petits i múltiples nodes urbans desiguals, queda fora d’aquest model de desenvolupament. Ni tan sols el binomi Londres-París acaba de consolidar-se com un pol urbà connectat. Aquesta singularitat europea pot ser una oportunitat que permeti desenvolupar un nou model territorial, sobrepassant els límits de les fronteres i trencant la supremacia dels estats, i aprofundint en les estructures democràtiques que ens representen, tant organitzativament com conceptualment. Creant nous espais de metagovernança, flexibles i policèntrics, coordinats a partir d’objectius comuns, que permetin sumar esforços econòmics i humans per afrontar reptes compartits. Espais de qualitat, equilibrats entre la preservació del paisatge i la urbaculturalització territorial. Espais que han trobat el seu punt òptim de sostenibilitat i resiliència i que han de garantir un nou model d’ecologia social i de solidaritat.

Per això les ciutats han de fer una aposta per la innovació, la recerca i el coneixement, generar perspectiva i convertir-se en planters de creació i pols de talent. Nodes articulats que saben llegir la seva experiència urbana mil·lenària amb una mirada actual i poden construir nous models de desenvolupament basats en la cooperació, no només econòmica i financera, sinó sobretot política, civil i institucional.

Paradoxalment, vivim la situació inversa: bloqueig dels estats, feblesa de les regions, impotència de les ciutats davant una cultura més basada en la competició que en la col·laboració. Obrir el debat sobre la governança és segurament un dels objectius polítics més difícils i més importants que tenim. Calen noves eines conceptuals i estructures multinivells amb diferents graus de competències i sobiranies compartides. Hauria d’emergir amb força una governança europea més sòlida i democràtica, i una articulació asimètrica de territoris urbans.

Barcelona, que ha sigut capdavantera en l’articulació de xarxes urbanes i en la definició de compromisos globals, viu estancada i amb dificultats per modernitzar l’administració, adequar el seu marc competencial i marcar el rumb d’un nou lideratge urbà. Només cal veure la dificultat per desplegar una realitat tan evident com l’àrea metropolitana, o l’oportunitat perduda de projectes fallits que tenien una ambició global: la Unió per la Mediterrània, que havia de ser una institució imprescindible per a l’estabilitat regional i consolidar el lideratge de Barcelona, és de moment un procés fallit; el Fòrum 2004, que hauria pogut ser el primer espai global de debat i compromís en reptes tan vigents com la sostenibilitat o la diversitat cultural, no s’ha consolidat; i la Iniciativa Global d’Innovació Social, que creava al recinte històric de Sant Pau una seu diplomàtica permanent de l’ONU i la UE per treballar en els reptes del segle XXI amb els col·lectius socials, no s’ha arribat mai a activar, fruit de la mala gestió pública i d’un lideratge nul. Tres projectes que s’han menystingut per falta de visió política i ambició global. També el Mobile World Congress, malgrat l’èxit aparent, està sent desaprofitat per Barcelona, i es deixa perdre així l’oportunitat que representa ser el primer aparador mundial d’una tecnologia que està revolucionant integralment la nostra societat.

Ara més que mai les ciutats poden ser actors del canvi. Barcelona s’ha de posar les piles i ha de fer un pas endavant per tenir veu pròpia en la definició d’una nova Europa; ha d’articular i liderar noves aliances urbanes, comprometre agents públics i privats, activar els espais de coneixement i introduir processos d’innovació en la presa de decisions. No hi ha temps per perdre. Mai el món havia sigut tan petit, i les nostres (des)esperances, tan grans.