Nosaltres i els altres
AdvocadaEs fàcil caure en la temptació de sentir-nos una societat dividida en uns moments tan durs i tan fràgils per a la democràcia a Catalunya i Espanya. Però les emocions també es transformen a força de nous fets i noves paraules. Aquesta hauria de ser la clau política per al present i el futur, i tota la ciutadania hauria d'exigir-ho als que ens representen: tenim canals i capacitat d’influència. Prou confrontació excloent. Diguem d'entrada que cap discurs interessat, cap gestualitat política d’hostilitat i menyspreu, podrà triomfar i partir un poble català plural, unit, divers i respectuós. Per a tothom. La decadència en què estem situant el debat polític, acusant frívolament l’altre de xenofòbia i actituds excloents, és un camí de deteriorament col·lectiu que demana ser superat per actituds personals i posicions polítiques responsables. Per davant de partits i eleccions. Els propers mesos, i esperem que no siguin anys, haurem de conviure amb una realitat de repressió i exigència de submissió ideològica en l’àmbit social i parlamentari, pel que fa a les aspiracions de canvis territorials a Catalunya, que no hauria de ser ignorada. Per ningú. L’amenaça judicial contra el president del Parlament i el president Torra ja s’ha expressat, i més enllà del símptoma de fracàs de la política que l'amenaça suposa per als que la fan, és evident que pot empènyer l'actual acció-reacció cap a una escalada de crispació.
No pot sorprendre que un president es presenti com a provisional enmig d’un context d’interinitat jurídica. No podem exigir que fer govern per recuperar institucions i abordar qüestions bàsiques de gestió econòmica i social impliqui negar el context. Fer República no vol dir ser República. Normalitzar la paraula República ja és una gran conquesta de maduresa democràtica que el conflicte Catalunya-Espanya està aportant al panorama estatal i europeu. La monarquia espanyola està molt desprestigiada, ja que ha entrat en la política de confrontació i s’ha allunyat de la seva funció constitucional, a diferència de la monarquia belga, que en els dos anys sense govern, en el conflicte amb Flandes, es va mantenir en el principi democràtic i es va abstenir de prendre partit. Això també es percep a Europa.
Fa molt de temps que es nega una realitat: que el 50% de la població ha dit que sí a la independència. Portem més de dotze anys demanant més autogovern i dret a decidir. L’estat espanyol ha reaccionat prohibint consultes no vinculants, penalitzant un procés participatiu, impulsant querelles criminals al voltant de l’1-O, i finalment dictant empresonaments i obligant exilis a 16 persones i les seves famílies. Segurament la persistència en la negació, sumada als tacticismes dels partits, va fer que la política independentista s’arrisqués a una desesperada fugida endavant, però la causa persisteix. No podem deixar d’insistir que s’ha expressat una voluntat democràtica, acollida en principi a la mateixa Constitució espanyola pel que fa al pluralisme polític i a les aspiracions legítimes en democràcia. La radiografia del 21-D va ser clara. Ens hem d’entendre. Cal diàleg i cal solució política. Es torna al dret a decidir, a aquell dret a decidir en el qual el PSC sumava i que va abandonar. Haurem de tornar a port, però ¿on són els ponts?
El panorama és complex i dramàtic. La dimensió jurídica internacional, que no s'hauria obert sense els exilis, ja ha provocat que la demanda de diàleg vingui també de fora. Puigdemont demana diàleg, Torra demana diàleg, Junqueras demana diàleg, Juncker i Merkel demanen diàleg.
La política del segle XXI, si ha de seguir donant entitat a la democràcia, hauria de correspondre's amb la ciutadania del segle XXI, informada, crítica i àvida de democràcia efectiva, que no vol dir altra cosa que democràcia útil. La filòsofa Marina Garcés demana una nova reconstrucció del “nosaltres”, i això comporta acceptar que “els altres” som nosaltres. La humanitat globalitzada cada dia té més inserida la idea d’unitat i això pot contribuir a construir, enmig de totes les contradiccions i vulneracions de drets humans, un ideari de democràcia en el qual la paraula 'respecte', segons l'ha escrit Richard Sennett, i l’emoció de l’amor a l’altre en la política, tal com l’entén Martha Nussbaum, superin l’instint maquiavèl·lic.
Potser ens caldrien sessions parlamentàries on la 'Simfonia núm. 9' de Beethoven sonés com a introducció de cada intervenció, o on el mirall de la gent normal, dels treballadors, dels professionals, dels servidors públics, de les dones, dels immigrants, es veiés com a pantalla de fons davant els escons. Potser ens cal una nova escenografia de treball polític. Que no guanyi la frase de la cançó de Lluís Llach: “Mals actors, mal teatre, mal públic. Teló”.
