La corda trencada
Mai esgotem les cruïlles polítiques, hem après a conviure en una incertesa constant, però el fet que les eleccions comportin contínuament escenaris frustrants només consolida aquells poders que els autènticament demòcrates i resistents diuen que combaten: els operadors macroeconòmics i el feixisme que creix de l’anomia de la falta de govern. La manca de voluntat de pactes viables i ràpids ara mateix constitueix una irresponsabilitat de la política catalana i espanyola que, si no es redreça urgentment, seguirà fent-nos baixar per un pou.
La primera fase a la qual es podria dedicar la taula de negociació, diàleg o mediació, tant se val la paraula que es vulgui triar, és la de fer un bon diagnòstic. La data retroactiva hauria de ser d'abans del recurs contra l’Estatut, quan el poble de Catalunya va aprovar un text validat al Parlament i al Congrés de Diputats. La diagnosi hauria d'incloure tots aquells indicadors que cada part vulgui posar sobre la taula. I cal analitzar l'evolució d’aquests llargs i agònics 13 anys, que han desembocat en el que el gran jurista Luigi Ferrajoli, pare del “garantisme jurídic”, doctor honoris causa per més de 20 universitats del món i una de les veus més incontestables sobre política criminal, ha dit de la sentència del Suprem contra els líders del Procés: “Horrible i atemptatòria contra els drets humans”.
Després del 10-N cal una reacció política constructiva o, més ben dit, resistent. El resultat d'aquells comicis ha determinat una evidència: no hi ha escenari democràtic d'unilateralitat possible, els votants progressistes han penalitzat la incapacitat de pacte, i l’independentisme està abocat a fer política de fons.
Els càlculs de partit i la temptació d’unes noves eleccions a Catalunya poden tenir com a conseqüència un contorsionisme declaratiu d’ERC o de JxCat que no permeti donar govern a Madrid. Però, malgrat això, hauríem de ser capaços de fer un gran esforç de temps, energia i unitat en el front de la política espanyola. Donar suport a una investidura amb la figura de l’abstenció permet que la corda de la política no es trenqui, i que, a la llarga, la corda de l’estaca es vagi afeblint. Ara mateix, les persones que han votat a Catalunya, aquest cop amb l'opció política de la CUP inclosa, han deixat clar que aquesta corda seguirà, fins que més d’un 50% de la població no digui el contrari.
La cultura de la resistència democràtica passa per acceptar uns resultats en part insòlits, tenint en compte el grau de repressió que es viu, i per fer-ne una lectura acurada i responsable. Però els resultats hi són, i és evident que la pedagogia de l’autenticitat política serà l’actiu més important per tirar endavant.
L’any 2000 l’escriptor Ernesto Sabato va escriure en la seva vellesa el meravellós assaig La resistencia, un adagio indispensable d’un autor que va ser admirat per molts, entre d’altres Camus i Thomas Mann. Escriu Sabato que la pèrdua de diàleg comporta la pèrdua d’humanitat. I que s’ha d’estar amatent a reconèixer els espais de trobada malgrat les contradiccions. Sabato apel·la a la confiança que la història sempre és innovadora, a creure que som a temps de revertir les desavinences, a reivindicar, com feia Gandhi, la força de la identitat i de la llengua i la cultura pròpies, la necessitat d’una educació diferent, la força transformadora de la cultura que es converteix en l’ethos del poble. També reivindica l’exercici dels sentits, la intensitat, la creació de climes de bellesa en els nostres petits mons i, sobretot, la llibertat.
Sabato escriu que els sentits ens faran sortir d’aquest laberint on ens van fer entrar per resistir i on ens volen tancar per individualitzar-nos. Així, rellegint Sabato, trobem la manera de fer d’aquest moment polític un escenari potencial de creació de llibertat. La política serveix per agafar força dels escenaris més inèdits. Ara la política catalana té la possibilitat de donar, amb el silenci de l’abstenció, una oportunitat que examini Sánchez i, amb això, una oportunitat a la història. Una taula neix quan es reconeix un conflicte. I això ja s'ha dit. Les presons, els exilis, la represàlia contra els moviments socials no poden ser un obstacle per donar sortida a la paraula. Al contrari, són el gran motiu per seguir treballant en les solucions. La indignació ha de desembocar en creativitat. I la intel·ligència política de l’interès general és ara mateix una corda molt fina que, si es trenca, farà que de nou la historia del fracàs ens porti a més temps enrere. La història tot ho resisteix, però la democràcia no.
