El miratge de la igualtat de gènere
Una xifra com 3.600 denúncies per violència masclista només en els darrers tres mesos es convertia en notícia fa unes hores. Sona gros. Ho és. I no és més que un petit percentatge (entorn al 30%, alerten les enquestes) de la violència extrema que pateixen les dones en l’àmbit de la parella o l’exparella. I només és, alhora, la peça més visible i reconeguda d’un engranatge de violències contra les dones àmpliament invisibilitzat -negat, fins i tot- i, en bona part, donat per descomptat en el funcionament de les relacions socials.
Segons l’estudi ¿Fuerte como papá? ¿Sensible como mamá? Identidades de género en la adolescencia, elaborat pel Centre Reina Sofia, només un 12% dels i les joves diuen no haver conegut, en les parelles properes, algun acte de violència exercit per un noi cap a una noia. D’altra banda, el mateix estudi indica que un 38% dels i les joves diuen haver vist o sentit insultar la parella i el 31% coneixen casos en què el noi envia SMS/ whatsapps per espantar la noia. Sembla, doncs, que la freqüència d’actituds masclistes i comportaments violents en el jovent és prou significativa, però, tot i així, ells i elles no solen sentir-se identificats quan es parla de violències masclistes. Què ens cal fer diferent per aconseguir que les noves generacions facin un pas en l’eliminació de les violències masclistes i la desigualtat estructural que les sustenta?
Doncs, segurament, d’entrada, això: recordar-nos que les violències masclistes tenen la base i l’origen en la desigualtat entre homes i dones i que aquesta desigualtat és, a hores d’ara, encara molt vigent. El fet que hàgim incorporat lleis contra la violència masclista i lleis d’igualtat, que estigui present en discursos polítics i, fins i tot -amb molta sort o amb una data commemorativa prop-, de vegades es facin tallers de prevenció de la violència en alguns instituts, no suposa que hàgim arribat a viure una igualtat real.
Com apareix a l’estudi Percepción social de la violencia de género en la adolescencia y la juventud, del ministeri de Sanitat, Afers Socials i Igualtat, un 81% del jovent coneixen la llei integral contra la violència de gènere, el telèfon 016 o recorden alguna campanya de sensibilització contra la violència de gènere, però això no es tradueix en una identificació de les violències masclistes en la seva realitat diària. Els i les joves han après a utilitzar un llenguatge “políticament correcte” que invisibilitza moltes de les formes que adopta el patriarcat.
Per a molts adolescents i joves aquesta desigualtat estructural és un fenomen del passat o del món adult, i la violència masclista és la imatge representada pels mitjans “d’aquella dona gran casada i amb fills/es que surt a les campanyes de la tele”. Joves i adolescents perceben la desigualtat entre homes i dones adults i les diferències entre nois i noies, però no les interpreten com a desigualtats. Senten que tenen les mateixes possibilitats vitals uns i altres. Aquest és el miratge de la igualtat en les generacions joves.
Des del món adult, ¿estem fent esforços suficients per entendre els seus codis i les seves realitats? És important recordar les nostres adolescències i deixar de jutjar les seves. El masclisme és camaleònic i va prenent diferents formes, perviu, i ens exigeix respondre a preguntes del tipus: com plantegem a una noia que no cal que ningú revisi el seu telèfon mòbil? Segons l’estudi anteriorment citat, un 33% dels adolescents no interpreten comportaments de control com una violència. Però el més interessant és que resulta que una gran majoria (73%) dels adolescents han sentit en boca d’una persona adulta que la gelosia és una forma de demostrar amor. Ens cal revisar les nostres creences.
Llanço més preguntes. Com podem transmetre a una noia que la decisió sobre amb qui, on i en quin moment té relacions sexuals li correspon a ella? Com podem transmetre a un grup d’amigues que surten una nit que no tenen per què aguantar insinuacions de caràcter sexual sistemàticament i que no s’hi han de resignar? Com podem explicar als nois que puntuar les noies pel seu físic les vulnera, les objectualitza, i els degrada a ells com a persones? Tot això són manifestacions de les violències masclistes que són difícilment percebudes, perquè es produeixen des d’una aparent llibertat d’elecció i estan tenyides dels aprenentatges que fan del món adult, però amb noves formes.
Revisar les pròpies creences sobre com se suposa que són i es relacionen homes i dones és un repte personal i col·lectiu que s’ha d’encarar per poder acompanyar noies i nois a entendre que les violències masclistes se sustenten en estereotips de gènere, molt arrelats, com ara que les noies són sensibles i tendres, responsables i prudents, mentre que els nois són dinàmics, actius i independents, possessius i gelosos.
Engegar processos de presa de consciència de les desigualtats quotidianes per poder oposar-hi resistència és el repte a què hem de respondre per deixar de mantenir les bases de les violències contra les dones, tant les de baixa intensitat i socialment més normalitzades com les agressions sexuals i els feminicidis. No naixem amb estereotips incorporats, els anem construint amb la socialització i, malauradament, no impliquen només diferències: són desigualtats, són violències, del tot vigents entre les noves generacions. No les invisibilitzem.
