En el minut de silenci d’avui per Núria Feliu, totes les seves dimensions s’ageganten. Per la qualitat en el treball artístic que ha llegat, pel compromís amb la música cantada en català i per la calidesa amb què va tractar tothom. Era una proximitat sense fums, que s’expressava amb una inoblidable barreja, directa i ensucrada alhora, de la saviesa de la veïna de Sants de tota la vida amb el to de la diva que va anar a rebre Ella Fitzgerald a l’aeroport del Prat amb un ram de flors.
Sempre parlava amb entusiasme de tot el que feia i encara la recordo tota enjogassada amb un llibre que no va parar fins que no va publicar: Vols ballar? 93 cançons i ballables (La Magrana, 1994), totes standards en espanyol, italià, francès i anglès, seleccionades per ella i adaptades per Josep Maria Andreu, perquè “un cop més es demostra que en català es pot cantar tot”.
Si a algú li escau el concepte de persona popular i enormement estimada és a la Feliu, una popularitat i una estima que, com passa sovint, va ser inversament proporcional a la distància amb què va ser tractada per part de la crítica i el món cultural, sobretot aquella incapaç de veure la universalitat en el que és més pròxim.
L'octubre passat, en acomiadar l’entrevista que vam fer-li a la Marina Rossell al plató de l’ARA, ens vam treure els micròfons i, com passa sempre que les preguntes i respostes han fluït, la conversa va continuar. Parlàvem de coneixences comunes i la Marina va explicar-me que la Núria Feliu havia entrat en un procés de deteriorament irreversible. I ahir, recordant aquella confidència, em va escriure: “Ha deixat de patir i ha marxat en pau”.