La geganta de Sants

En el minut de silenci d’avui per Núria Feliu, totes les seves dimensions s’ageganten. Per la qualitat en el treball artístic que ha llegat, pel compromís amb la música cantada en català i per la calidesa amb què va tractar tothom. Era una proximitat sense fums, que s’expressava amb una inoblidable barreja, directa i ensucrada alhora, de la saviesa de la veïna de Sants de tota la vida amb el to de la diva que va anar a rebre Ella Fitzgerald a l’aeroport del Prat amb un ram de flors.

Sempre parlava amb entusiasme de tot el que feia i encara la recordo tota enjogassada amb un llibre que no va parar fins que no va publicar: Vols ballar? 93 cançons i ballables (La Magrana, 1994), totes standards en espanyol, italià, francès i anglès, seleccionades per ella i adaptades per Josep Maria Andreu, perquè “un cop més es demostra que en català es pot cantar tot”.

Si a algú li escau el concepte de persona popular i enormement estimada és a la Feliu, una popularitat i una estima que, com passa sovint, va ser inversament proporcional a la distància amb què va ser tractada per part de la crítica i el món cultural, sobretot aquella incapaç de veure la universalitat en el que és més pròxim.

L'octubre passat, en acomiadar l’entrevista que vam fer-li a la Marina Rossell al plató de l’ARA, ens vam treure els micròfons i, com passa sempre que les preguntes i respostes han fluït, la conversa va continuar. Parlàvem de coneixences comunes i la Marina va explicar-me que la Núria Feliu havia entrat en un procés de deteriorament irreversible. I ahir, recordant aquella confidència, em va escriure: “Ha deixat de patir i ha marxat en pau”.