Avui fa cinquanta anys de la mort de Gaziel. I no en fa pas gaires, érem una minoria els qui el llegíem i ens hi referíem per explicar certs caires vius del nostre present o passat. Tot i insistir en la bondat dels seus escrits, tot i haver recomanat la seva obra a tort i a dret, persistia l’estrany desconcert de no veure enlloc cap referència a un o altre dels seus escrits en l’àmbit públic. Per dir-ho a la manera ferrateriana en relació a J.V. Foix, semblava que el nostre autor hagués retardat brillantment l’esclat de la seva fama, i és justament ara, en aquest tràngol que estem vivint -del qual veurem com ens en sortim i en sortim-, que l’obra de Gaziel ens il·lumina un dia sí i un altre també. Des de fa un parell d’anys, l’autor de Meditacions en el desert és un dels més citats tant pels uns (unionistes o federalistes) com pels altres (sobiranistes). I això, que en principi pot sorprendre, no deixa de ser un reflex de l’obertura de mires amb què sempre, d’ençà d’aquell primerenc París, 1914. Diari d’un estudiant, va voler escodrinyar el món, la vida i el seu país.
Tota aquesta digressió ve a tomb justament d’això: que uns i altres se l’han fet seu, la qual cosa, lluny de ser un problema, ajuda a entendre la complexitat de la realitat catalana així com l’evolució del mateix Agustí Calvet. A parer meu, un dels seus llibres més reveladors és Quina mena de gent som : hauria de ser lectura obligatòria per a tot aquell que vulgui mirar-se les coses amb lents finament analítiques i no amb simples orelleres. L’obra en qüestió està formada per quatre assaigs, tots ells tan apassionants com clarividents, que aborden la qüestió catalana des de diversos punts de vista (l’historiogràfic, el social, l’artístic i el polític). De moment, em quedo amb l’últim, titulat El desconhort : el parlament que l’any 1944 va adreçar als membres del consistori dels Jocs Florals de Barcelona que es van celebrar en la clandestinitat. És un text saturat de lucidesa i de coratge. Del principi al final hi fa una dissecció inclement de la incapacitat catalana per jugar bé les seves cartes en els moments decisius: ras i curt, qualifica Catalunya de mal jugador, no pas d’un que té mala sort, com sovint tenim tendència a creure bo i enganyant-nos a nosaltres mateixos. Per demostrar-ho, Gaziel recorre a la diferència entre pegues i falles, per concloure que “Catalunya, com Polònia, com Irlanda, com totes les nacions secularment dissortades, són pobles en la història dels quals les falles, les catàstrofes col·lectives, degudes a la intervenció nefasta dels mateixos naturals, excedeixen les pegues o catàstrofes d’ordre fatídic”. Aquestes falles en moments clau són justament les que ens han impedit passar de ser una nació a transformar-nos en un estat.
Però tan interessant com aquesta mostra d’autocrítica -i avís per a navegants- que practica en aquest text, ho és la convicció a què arriba anys més tard, de la qual es fa ressò en una carta adreçada el 1957 a Rubió i Balaguer (i revelada per M. Llanas): “Després de la bona fe amb què tota la vida vaig defensar modestament, amb tots els meus modestíssims mitjans, la necessitat de la col·laboració intel·ligent, amb tota la convivència i conllevancia que fossin necessàries, ara, a les vellors, ja no hi crec, en absolut. No hi ha, tal com estan les coses, cap solució lògica més que el separatisme integral -el de Portugal i el de les repúbliques americanes-. I com que en el separatisme no hi crec pràcticament, per impossible, no em queda més refugi que el separatisme platònic o mental: l’estranya i absurda posició en què jo em trobo”.
Això ho escrivia fa més de mig segle, en plena dictadura: tant un text com l’altre crec que val la pena tenir-los en compte en aquests temps convulsos i alhora il·lusionants des del punt de vista nacional. Fet i fet, Gaziel s’està adreçant al conjunt de la societat catalana d’avui: per una banda, ens recorda que cal saber jugar bé les pròpies cartes en els moments decisius -missatge adreçat tant als nostres polítics com al conjunt de la societat que els vota-, i per altra que, respecte a les relacions amb Espanya, no hi ha res a fer. Compte doncs tant amb els excessos d’eufòria dels qui voldrien córrer més del compte, com amb la pusil·lanimitat i candidesa dels qui encara creuen que el problema amb Espanya té solució. No la tenia llavors ni crec que la tingui ara: com ell, jo també sóc dels qui durant bastants anys va dedicar temps i esforços a bastir ponts amb les Espanyes, i dels qui durant els primers anys de democràcia va pensar que estàvem construint un país on tots ens hi sentiríem còmodes. I com ell sóc ara un profund desenganyat que no està disposat a perdre ni un sol minut més en aquesta qüestió: si volem ser plenament nosaltres mateixos, no hi ha més solució que votar. Només llavors sabrem a què aspira la societat catalana.