L’assalt terrorista des de Gaza del 7 d’octubre passat és per a Israel l’equivalent a l’11 de setembre del 2001 per als Estats Units. El símil serveix d’advertència al govern israelià: una reacció que castiga poblacions senceres només portarà més patiment, desastres com els de l’Afganistan i l'Iraq. L’11-S va donar pas a una fixació de Washington amb uns règims polítics –el cèlebre eix del mal: l'Iran, l'Iraq i Corea del Nord– per als quals no cabria respecte ni reconeixement. La crisi de Gaza, que té lloc en un món polaritzat i amb el poder molt més repartit, posa de manifest la necessitat d’abandonar aquesta pràctica i tornar a una diplomàcia més inclusiva. Occident s’hi juga quedar-se cada cop més sol en l’escenari global.
Dos decennis després de l’11-S, encara creix la llista de països per als quals l’única opció acceptable per a Washington és el canvi de règim: Cuba, Síria, Veneçuela, Bielorússia, el règim talibà a l’Afganistan, les juntes colpistes de Myanmar, Mali, Níger, i anar sumant. La Unió Europea, amb algunes diferències, està en posicions semblants, no tant per seguidisme com per convicció pròpia. La invasió i annexió parcial d’Ucraïna va obrir un nou capítol, en què una gran potència regional com Rússia ha esdevingut enemic declarat, i la Xina és vista amb cada cop més reticència.
La insistència dels occidentals en reclamar als països del Sud Global l’ostracisme de règims veïns i un alineament total contra Rússia incomoda cada cop més cancelleries asiàtiques, àrabs, llatinoamericanes i africanes. Dia a dia més exigents i excloents, les nacions occidentals i llurs aliats al Pacífic (com Austràlia i el Japó) van quedant aïllades en un món multipolar i dividit. Per això, a banda dels imperatius morals i normatius, i de la mateixa pressió de l’opinió pública, amb la crisi de Gaza el bloc occidental no pot permetre’s un alineament total amb Israel. Joe Biden s’ha trobat a l'Orient Mitjà amb una cimera cancel·lada pels estats àrabs més amistosos, un senyal inconfusible del declivi.
Declaracions inicials de solidaritat incondicional de dirigents com Joe Biden i Ursula von der Leyen han donat pas a mediacions, accions compensatòries i demandes de contenció al govern israelià. Hi obliguen els riscos d’un bany de sang encara molt més gran i d’un conflicte regional a gran escala. La geopolítica també hi empeny: Occident no pot seguir eixamplant la bretxa amb el Sud Global, ni deixar a l’estacada els estats àrabs que, a instància sobretot de Washington, han establert relacions amb Israel. Després de mesos reclamant respecte pel dret internacional a Ucraïna, no es pot posar de perfil davant les accions israelianes.
L’acusació de la doble moral, més present que mai per contrast amb la fermesa exhibida davant de Rússia, és letal per a una diplomàcia occidental que havia deixat que els acords i compromisos a l'Orient Mitjà quedessin en paper mullat sense alçar la veu. Farien bé les capitals occidentals d’aprendre del fracàs d’anys de política d’exclusió sense matisos, recordant que amb aquesta disciplina autoimposada ells també surten perdent-hi.
En temps d’un govern israelià més radicalitzat que mai, esperonat per un atac sense precedents d’una crueltat esfereïdora, temps també de debilitat màxima de l’Autoritat Nacional Palestina i radicalització extrema de Hamàs, Washington i les capitals europees hauran de tornar a la diplomàcia amb modèstia, equilibri i perseverança. Hauran de donar suport a iniciatives d’actors regionals, com Turquia o Egipte. Caldrà parlar també amb la Xina, que amb la mediació entre l'Aràbia Saudita i l'Iran s’ha guanyat un lloc al tauler regional. Tocarà comunicar-se, ni que sigui per interposició, amb règims considerats hostils, com Rússia, l’Iran o Síria, i abandonar l’objectiu de canviar els seus governs. Encara que ara mateix sembli impensable –i sense subestimar la gravetat de l’atac que ha patit Israel a mans seves– en algun moment els sectors palestins que han donat suport als atacs, o fins i tot els han impulsat, hauran de trobar un lloc a la taula de negociació.
És massa d’hora per imaginar una gran solució duradora, però és moment de negociació i diàleg a moltes bandes. La crisi de Gaza exigeix un canvi en la manera de conduir relacions diplomàtiques per part del bloc occidental. Aparcar l’estratègia d’exclusió i no reconeixement no només servirà per tenir un paper més efectiu a l’Orient Mitjà, sinó també per mantenir i, fins i tot, recuperar influència en un món que ja fa temps que no gira al voltant d’Europa i dels Estats Units.
