Gaza: una nova forma de patiment?
“Morirem. Tots. Tant de bo sigui prou aviat perquè s’acabi el patiment que estem vivint cada segon”. Aquestes paraules formen part d’un missatge que la setmana passada va enviar un metge que treballa per a Metges Sense Fronteres al sud de la franja de Gaza. ¿Com en diríem d’aquest sentiment des de la perspectiva de la medicina occidental? Pulsió suïcida? Depressió? Trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT)? Sigui el que sigui, sabem que són idees anormals i requereixen intervenció mèdica.
Quan finalment s’acabin els bombardejos, començarà la reconstrucció de les cases, les escoles, els hospitals i les infraestructures essencials de Gaza, un procés amb el qual els gazatins ja estan molt familiaritzats. Els habitants de la Franja també començaran a assimilar el trauma que moltes persones de la Terra no entenen: la perspectiva de morir de fam; el fet de despertar-se a l’hospital i descobrir que ets un dels últims supervivents de la teva família; veure com s’extreu d’entre la runa un nen mort en un atac aeri; desplaçar-se per segona, cinquena o desena vegada. ¿Com reparem la ment i les emocions trastocades d’aquests supervivents?
Com a palestina de Cisjordània, tinc ben present el trauma que pateixen els palestins als territoris ocupats i he passat tota la meva carrera intentant respondre aquestes preguntes i copsar i transmetre les diverses injustícies a què s’enfronten els palestins, concretament pel que fa a la salut. La majoria dels marcs actuals per a la salut mental són gairebé del tot insuficients per descriure i abordar el trauma relacionat amb la guerra que els palestins de Gaza han patit aquests últims mesos. I per extensió, els nostres mètodes tradicionals de prestar atenció a la salut mental tampoc seran suficients.
Les conseqüències d’aquesta guerra requeriran, sens dubte, una inversió financera i política extraordinària. Però també és un moment per repensar la salut mental de les poblacions que han experimentat un trauma col·lectiu tan devastador, així com establir per on hauria d’anar una curació autèntica de cara a garantir que l’esperança i la justícia, i no només el trauma continuat, es transmetin a les generacions futures. Mentre s’entaulen campanyes militars, el nombre de morts i ferits físics ens explica només una història sobre la totalitat del patiment mental i emocional que es perpetua, es finança i es justifica.
La nostra comprensió sobre com la guerra afecta la salut mental és força nova. El mateix TEPT no va ser un diagnòstic mèdic adequat fins al 1980, després de més d’una dècada d’investigació i tractament de veterans del Vietnam que van tornar a casa amb el que abans anomenàvem “trauma de guerra”, “neurosi de guerra” o “reacció per estrès excepcional”. Les eines i els qüestionaris utilitzats per detectar el TEPT s’han desenvolupat i posat a prova de manera general a Occident, però avui dia s’utilitzen àmpliament amb les poblacions afectades per la brutalitat de la guerra, com ara Síria, el Sudan del Sud i Ucraïna. Tot i que aquestes eines poden ser valuoses, un camp creixent de la literatura critica la falta de matisos o context d’alguns d’aquests marcs, per exemple el fet que les persones descriuen el trauma d’una manera diferent segons les cultures i assimilen les experiències traumàtiques basant-se en part en la seva percepció de per què es produeix el trauma.
És important destacar que també ens falten eines per mesurar adequadament el trauma recurrent i profundament arrelat en una comunitat. A causa de la seva extensa història de violència, privacions i altres incidents traumàtics, Gaza ha sigut un focus de molts estudis sobre la càrrega que implica per a la salut mental viure una guerra, incloent-hi el cas de molts nens. Un estudi del 2020 sobre estudiants de Gaza d’entre 11 i 17 anys va reflectir que gairebé el 54 % dels participants encaixaven amb els criteris de diagnòstic del TEPT. Un estudi més recent sobre palestins de Cisjordània i Gaza va concloure que el 100% dels participants havien sigut exposats a traumes el 2021. Els traumes als quals s’enfronten els palestins poden incloure esdeveniments tan variats com la confiscació de terres, la detenció, la demolició de casa seva, la pèrdua d’éssers estimats i la por de perdre la pròpia vida. Després d’un trauma tan persistent i interminable, “l’efecte és més profund”, va dir Samah Jabr, un psiquiatre que treballa al ministeri de Salut palestí, a Quartz, el 2019. “Canvia la personalitat, canvia el sistema de creences i no sembla que sigui TEPT”.
Quan el trauma és tan normal, també es pot normalitzar. Els meus familiars de Palestina s’encongeixen d’espatlles o fins i tot riuen davant d’experiències que serien molt angoixants per a la majoria de la gent. També és fàcil no tenir en compte que la mala salut mental pot fer augmentar el risc de patir malalties físiques com les malalties del cor i la diabetis. Les limitacions del nostre enfocament de la salut mental es fan molt clares en aquests contextos.
Hem de començar a construir d’una manera exhaustiva la infraestructura de salut mental a Gaza. Això inclou establir un conjunt de treballadors sanitaris ben formats i culturalment competents que puguin oferir una àmplia gamma de tractaments de salut mental als afectats. A més, per a una salut mental adequada, els adults necessiten feina, els nens necessiten escoles i tothom necessita refugi i accés regular a aliments, aigua i medicaments. Finalment, la gent ha de tornar a casa. La salut mental sòlida dels supervivents no es pot restaurar sense estabilitat, seguretat i una comunitat reparada.
La gent de Gaza no està en una situació posttraumàtica. El tractament pot ajudar un veterà del Vietnam a reconèixer que un soroll fort no sempre és una amenaça. El tractament no pot ajudar a convèncer un nen de Gaza que les bombes que sent no el mataran, perquè sí que el podrien matar. No pot oferir consol a una mare preocupada que els seus fills puguin morir de fam, perquè és una cosa que sí que pot passar. Molts han instat a replantejar la visió d’aquest patiment. Alguns l’han anomenat trastorn per estrès traumàtic crònic, mentre que d'altres, inclosos els estudiosos palestins, s’hi han referit com un estat en què “et sents desfet o destruït”. Això no és només una qüestió de semàntica. Aquestes alternatives demostren que no n’hi ha prou amb oferir opcions terapèutiques que situïn l’anormalitat dins de l’individu i no dins de les circumstàncies que està vivint.
L’escala i l’abast del sofriment a Gaza avui ens recorden que, per avançar, les persones de les zones de guerra necessiten curació, justícia i un autèntic sentiment de seguretat física i mental. Encara que s’estableixi un alto el foc temporal, de què serveix treballar per recuperar-se d’aquest trauma si un està gairebé segur que el tornarà a viure? Tots els habitants de Gaza de més de 10 anys ja l’han viscut diverses vegades.
Fins que no s’incideixi de manera significativa en els determinants socials, polítics i econòmics que limiten la capacitat de les persones per prosperar, per experimentar alegria i seguretat, per simplement viure, no podem esperar que els tractaments de salut mental facin el que els actors més poderosos del món no estan disposats a fer.
Copyright The New York Times