Amesura que els bombardejos sobre Gaza continuen i que la xifra de víctimes civils supera els 1.200 morts (dels quals una quarta part són menors), l’opinió del món sobre el conflicte s’ha polaritzat. Els que donen suport a l’actuació del govern israelià apel·len al dret d’Israel a protegir els seus ciutadans dels atacs terroristes. Els que s’hi oposen argumenten que res pot justificar l’assassinat massiu de civils ni tampoc la destrucció d’infraestructures bàsiques.
Com era d’esperar, la societat israeliana també s’està polaritzant. El govern del primer ministre Benjamin Netanyahu ha posat en marxa tots els dispositius de la hasbara (l’anomenada diplomàcia pública o versió interessada, depenent del punt de vista de cadascú) i ha endurit la seva posició; alhora, els activistes per la pau surten al carrer a manifestar-se. I, de fet, posicions que temps enrere resultaven impensables, ara comencen a fer-se presents. Per exemple, fa gairebé dues setmanes més de 50 reservistes israelians van signar una petició en la qual es negaven a servir l’exèrcit del seu país, esmentant diverses formes d’opressió però assenyalant específicament la dualitat del sistema legal, que discrimina els palestins, i la naturalesa “brutal” de l’ocupació militar. Altres exsoldats israelians també han descrit amb detalls la injustícia i la humiliació que els ciutadans palestins pateixen cada dia.
En un altre context, a la conferència Challenging the boundaries: A single state in Israel/Palestine [Desafiant fronteres: un únic estat a Israel/Palestina], que s’ha de celebrar al novembre a la London’s School of Oriental and African Studies, es debatrà la idea d’una societat diversa, democràtica i secular com a model a seguir, en la línia de la Sud-àfrica posterior a l’apartheid. Es tracta d’una proposta que els israelians més progressistes, els jueus procedents de la diàspora i els palestins han anat acceptant cada vegada amb més interès i esperança. Si no constitueix una solució, almenys pot plantejar un nou debat que representi un veritable desafiament per a l’ establishment conservador d’Israel i per a tots els que li donen suport a l’estranger.
Però voldran ignorar-lo. Després d’una de les nits amb atacs més mortífers a Gaza, la policia israeliana va al·legar “motius de seguretat” per evitar que prop de 10.000 persones es concentressin als carrers de Tel Aviv i protestessin contra el que consideren una ocupació il·legal. La protesta va acabar duent-se a terme, sense cap tipus de violència. Els palestins que es manifestaven a la franja a la mateixa hora no van tenir tanta sort, però. Alguns manifestants van declarar que la policia i diversos soldats israelians van fer front a la manifestació amb munició de combat. Cinc manifestants palestins hi van morir.
Malgrat els obstacles als quals han de fer front els activistes israelians (incloent-hi la intimidació i la violència per part dels nacionalistes de dretes), el moviment pacifista ha fet alguns progressos. Tot i així, aquells als quals han ensenyat a odiar troben més fàcil contactar els uns amb els altres a través d’internet que no pas cara a cara en un escenari real. La pàgina de Facebook IsraelLovesPalestine [Israel estima Palestina] acumula gairebé 26.000 “m’agrada” i informa sobre diverses accions de suport al poble palestí. La pàgina PalestineLovesIsrael (amb grans titulars on s’hi pot llegir: “Prou! Aturem la guerra”) té gairebé el mateix nombre de “m’agrada”.
Però potser tot això no serà suficient per acabar amb el sentiment extremista creixent, sobretot en el bàndol israelià. Segons una enquesta feta per l’Israel Democracy Institute i la Universitat de Tel Aviv al mes de juliol, més del 95% dels israelians jueus creuen que l’operació Marge Protector està justificada, mentre que menys d’un 4% consideren que Israel s’ha excedit en l’ús de la força.
Arribats a aquest punt, resulta fonamental ser conscients del gir, certament alarmant, en el discurs d’alguns israelians i jueus de la diàspora a l’hora de justificar l’ofensiva militar a Gaza, i hi ha un munt d’exemples. Un membre conservador de la Knesset va assegurar que els civils de Gaza haurien de ser “eliminats”, argumentant que cap era innocent. L’humorista nord-americana Joan Rivers va defensar amb termes força cruents els bombardejos sobre la població de Gaza, i Tomer Siyonov, amic d’un dels soldats israelians morts, va declarar fa poc al diari anglès The Guardian que s’hauria de matar tothom a Gaza. ¿Fins a quin punt resulta perillós, aquest llenguatge? Segons l’historiador israelià Michael Oren, antic ambaixador d’Israel als Estats Units: “En els clàssics escenaris deshumanitzats, ja sigui a l’Alemanya nazi o a Ruanda abans del genocidi, es fa referència als enemics titllant-los de rates o escarabats, i això et permet matar-los a gran escala”. Oren afegeix, tot seguit: “No estem dient que els palestins siguin escarabats”.
Malgrat tot, no és l’ús o l’elecció de determinats adjectius el que fa que la gent doni suport a la matança massiva de civils. El que realment importa és si la retòrica utilitzada pels polítics i els mitjans de comunicació s’emmarca en un context narratiu en què l’“altre” queda retratat com una amenaça existencial. Els hutus no van massacrar gairebé un milió de tutsis l’any 1994 perquè creguessin que eren rates, sinó perquè els van fer creure que els tutsis els matarien primer.
Aquests punts d’inflexió en el llenguatge reflecteixen i alhora fomenten el sentiment d’acceptació davant el bombardeig de barris, hospitals i escoles. Algun dia s’investigaran els detalls de l’operació Marge Protector i la història quedarà escrita. Però, abans que això passi, Israel té oberts davant seu dos camins morals ben diferents: l’un porta, juntament amb tots els que estan compromesos amb la pau, cap a una forma de comunitat més elevada; l’altre, cap a un lloc molt obscur. L’ànima d’una nació sencera penja d’un fil.