Gaza, una altra guerra europea

Contestar un seguit d'atacs terroristes, per sagnants que siguin, amb una guerra per terra, mar i aire (però bàsicament terrestre) en què la població civil serà també atacada és una obscenitat. De fet, la població civil ja ha estat atacada durant els dies previs, amb un setge de ferro que ha inclòs el tall dels serveis essencials de llum, gas i aigua. És, repetim-ho, una obscenitat que intenta justificar-se amb el dret de tot estat a protegir-se dels seus enemics, però que de fet desafia el dret internacional i ens posa de ple davant d'un atac plantejat com una onada generalitzada de crims de guerra contra persones indefenses. Incloent-hi infants, que s'han convertit en la peça més cobejada dels mitjans de comunicació en els dies angoixosos d'espera de l'inici de l'ofensiva israeliana, mentre l'exèrcit hebreu es posicionava abundosament i ostentosament davant l'entrada de Gaza: bones imatges d'infants plorant desconsolats a causa de l'espant, o del dolor, o del desvaliment, per donar més potència a unes cròniques que sovint prefereixen el cop d'efecte a l'anàlisi, la commoció immediata a l'intent –més lent, i de resultat incert– de comprensió.

En tot cas, l'obscenitat d'atacar la població civil és la tria del govern israelià encapçalat per Benjamin Bibi Netanyahu, cosa que no sorprèn venint d'un líder essencialment corrupte, que no ha dubtat a usar mètodes electoralment tèrbols, ni a aliar-se amb l'extrema dreta i a donar màniga ampla als sectors ultrareligiosos per tal de mantenir-se en un poder que li és apuntalat per Occident. Com Putin (que s'oposa a la invasió de Gaza per Israel amb l'argument que serà una massacre de civils), sembla haver arribat a un punt en què una guerra contra l'enemic sempitern pot ser una forma de culminació, o d'enderrocament, de la seva carrera política. Prendre decisions sobre la vida i la mort dels indefensos no converteix un polític en un estadista ni un estrateg: també pot reduir-lo a la figura d'un carnisser sense escrúpols.

Dol profundament a qualsevol europeista veure la Unió Europea alineant-se sense fissures amb un govern com el de Netanyahu, una Unió Europea que es mostra novament vacil·lant i temorosa, acovardida rere les grans faldes dels EUA, a l'hora d'exercir el seu rol de potència mundial. O de no exercir-lo, més ben dit. Els atacs terroristes de Hamàs van ser abominables, no tenien precedents ni justificació de cap tipus. Però aquesta resposta d'Israel, amb el suport d'Europa, és una aberració de conseqüències nefastes a curt, mitjà i llarg termini. També per a la Unió Europea, que té dues guerres –Ucraïna i Gaza– dins seu, encara que ara torni a tancar fronteres i no admeti refugiats ni manifestacions propalestines a França i a Alemanya. Condemnar la violència en un conflicte com el d'Israel i Palestina requereix raonaments delicats, com explica bé Judith Butler en un article en aquest diari. Però els europeus tenim el deure de condemnar la violència que exerceix la nostra Unió Europea no fent res més que acatar ordres i pors.