Una pregunta: si poguéssiu ressuscitar algú, qui seria? Jo ho tinc clar: Antoni Gaudí. Per què? Més clar que l’aigua: per fer-li la pregunta. Aquesta: "Si vostè, senyor Gaudí, hagués sabut que quan feia la Sagrada Família, la Pedrera o el Parc Güell després desembarcarien –dins i fora i en 360 graus– masses humanes a obstaculitzar-ho tot, ho hauria fet? Eh, Gaudí? Vostè és el causant del turisme pornogràfic, obès, bulímic, de Barcelona?"
Vull dir. Gaudí és conscient del cacau que ha muntat? Ho tornaria a fer? Què pensaria d’aquest turisme en vena de ionquis? D’aquests zombis no éssers sense fe ni fer res? Ho sabem. Perquè Gaudí ja era un paio superfamós al seu moment. Mireu, un dia, un grup d’estudiants d’arquitectura de Madrid que va venir expressament a Barcelona per estudiar l’obra del geni va demanar una cosa: conèixer personalment l’arquitecte. I Gaudí, quan veia que tots aquells joves venien, va exclamar: “Caram! Que m’han pres per una ballarina?” S’ha convertit Gaudí en una ballarina? Anem a demanar-ho.
“Arriben estrangers. Molts estrangers. Encara més estrangers. En veure passar per la Rambla aquestes bandades, de gent rossa i inexpressiva, el barceloní els contempla amb satisfacció”. Les paraules són d’un article del 1929. Normal. Barcelona és el lloc de la pell de brau on hi ha més turistes: 38.375 aquell any a una Barcelona d’un milió de barcelonins (i una Catalunya de 2,7 milions). I ja els veien a tot arreu. Aleshores un turista era una anècdota, un barret mexicà en l’oceà de la Rambla. Ara un barceloní és l’anècdota, i el barret mexicà en una gran massa d’aigua salada cobrint-ho tot. Però... és Gaudí una ballarina?
Quantes ballarines van venir el 1929? Certament, amb l’Exposició Universal del 1929, Barcelona ja tornava a aixecar per segon cop el dit universal (el primer va ser amb l’Exposició del 1888) de: "Ei, mira’m, vine, que soc guapa". La ciutat ja feia temps que es feia un vestit a mida, únic, singular. Gaudí era la ballarina de tot plegat? A veure, el seu amic, el bec moll filòsof Francesc Pujols, va dir d’ell que el que estava fent aquest home era “com si el temps hagués fet en un instant lo que no fa en un any i en un any lo que faria en trenta mil segles, si el deixes”. I tot això Gaudí ho va fer d’una manera única i avançada als temps i que ens vol dir coses sobre els oceans de temps: “En Gaudí, mut com la pedra, sense dir res, feia el mateix obeint al mateix ritme de la tragèdia artística moderna revolucionària per a retornar als principis fonamentals de tots els pobles, sense moure’s de Barcelona i sense conèixer ni Wagner, ni Strauss, ni Stravinski, ni Cézanne, ni el mateix Picasso, ni ningú. Com que aquests no el coneixien ni sabien qui era, va anar fent com ells, i d’aquesta manera Catalunya, sense moure’s de Barcelona ni presentar-se al mercat universal de l’art modern, s’incorporava a la febre dels nostres temps en el ram artístic, amb la sola branca de l’art que els altres països deixaven lliure o subjecte als cànons clàssics de l’antiguitat o a les necessitats de la construcció moderna que torça el ferro com la palla i fa pedres del ciment, que abans servia per lligar i unir les pedres les unes amb les altres”.
Gaudí mai va ser turista ni treballava per al turisme. Gaudí, treballant només amb runes, trossos de país, cassigalls de no res, és creació total, absoluta: passar del no ser al ser. Vida. El turisme és destrucció: passar del ser al no ser. Mort. El turisme no és un gran invent. No cal fer turisme. No calen turistes. Calen persones. I cal respecte, pels vius, pels morts, per les pedres. Ah! Sí, esclar, Gaudí no era una ballarina.
