Els Gaudí i aquella tristesa catalana

El cinema català ha tornat a celebrar la gala anual dels premis Gaudí. Ho ha fet en l’entorn precari de cada any: batallant per apujar el migrat nombre d’espectadors, menystingut per algunes plataformes, amb el doblatge en català percebut encara com a estrany per una part molt important dels espectadors i amb les còpies dels films tan amagades que trobar-les sembla una gimcana en horaris clandestins només aptes per a militants.

O sigui, entesos, el cinema català està molt delicat, els lloguers estan pels núvols, els pantans estan per terra i, com deia Woody Allen, jo mateix no em trobo gaire bé. Però si organitzes una gala, t’ha de sortir una festa, no un mur de les lamentacions. Prou que ho sabem, que una gala del cinema català serà, mentre les coses no canviïn, una simulació de normalitat, una disfressa, una ficció, una comèdia optimista per un dia. Però en el moment en què estens una catifa vermella a la porta, ha de començar el xou.

El que no podem fer és una missa laica en què abans de permetre’ns riure hem de fer acte de contrició per les nostres misèries i per tots els pecats del món. El que hem d’aconseguir és fer venir moltes ganes d’anar a veure pel·lícules en català, perquè, a més, resulta que a Catalunya tenim ofici, amb elenc de directors, directores, actors, actrius, guionistes i professionals tècnics de tant de talent que són capaços de guanyar un Ós d’Or a Berlín o ser nominats als Oscars de Hollywood.

Després podem intentar que la gala no acabi a quarts de dues, que el guió sigui més enginyós o que els cantants no actuïn amb la gent dreta per la sala. Però abans de res, organitzem una celebració que presenti la nostra indústria cinematogràfica com un teatre dels somnis que surt a seduir i a guanyar.