El 1911 Gaudí (no és un local de brunch) va tenir una llarga conversa amb la brucel·losi. Més coneguda com a “febre ondulant” (Montaigne? Les patates? El surf?), la malaltia va estar a punt de dur-lo a l’atur. L’arquitecte va suar la cansalada obligada en un sanatori de Puigcerdà. En aquest diàleg d’alçada entre la vida i la mort va albirar la façana de la Passió de la Sagrada Família. La creu, el dolor, la mort. Com Jesús. Com l’Antoni a punt de sortir volant cap al cel, o l’infern. Però aquest patiment traspuant esperit i pell voleu dir que no era per Barcelona?
Cada època somia la següent. Gaudí era a la banyera del sofriment i l’escriptor Xavier Alemany fita la Visió de la ciutat futura. Mirem la bola del vident de 1911: “He vist la Ciutat nova, la Ciutat del present, la ni remotament somniada en altres jorns Ciutat del pervindre. La immensa Barcino s’explana i eixampla en proporcions fora de mida. Ja no són el Llobregat i el Besòs. Saltant per damunt dels rius s’estén per la costa des de Montgat fins al Garraf i són llurs barriades extremes Montcada, Rubí, Vallcarca i Olesa de Bonesvalls. I entre caserius i edificis públics verdegen parcs i boscos i jardins i prats. Tot és nou: institucions, governs, costums. El Comitè Directiu Internacional ha suprimit les guerres. No existeixen exèrcits: ni militarisme, ni antimilitarisme. EI Comitè Directiu Internacional ha suprimit d'una plomada el Cel, l'Infern i el Purgatori. No hi ha cultes ni religions. No existeixen clericals ni anticlericals. Ningú pensa en morir; tothom anhela viure. Això és la Ciutat nova: l'imperi de la Vida. Labora el poble: l'amo és la Ciutat. Els veïns sens distinció cada jorn fan la seva tasca: dues hores d'ocupació que la moderna maquinària ha convertit en distracció agradosa, senzilla i lleu… es manté a tothom i no hi ha classes socials”. Tot ideal, pur, insuperable, meravellós... Gràcies als psicotròpics.
“El morfeol, la meravellosa droga del segle XX, la suprema conquesta de la química farmacològica, rematava llurs efectes. Jo em deixondava suaument; de mica en mica sentia el retorn de la vida. On era? On em trobava? No ho sabia”. El narcòtic com a marca Barcelona. Tot irreal. Fictici. Imaginari. Però l’arcàdia baixa pel tobogan de la distopia. Barcelona Bella Dorment Estupefaent. Ja no es desperta de la metzina i sempre creu que hi haurà un Príncep que li fotrà morrejada utòpica, de cine, i la retornarà a la vida. No.
Aquesta setmana el New York Times obria a tot drap: “Ciutat sense llars ni esperança”. Barcelona capital europea de la crisi de l’habitatge. I alguns barcelonins comencen a desclucar els ulls. Somnàmbuls, drogats, anestesiats des de fa anys i panys. Mira que és dit, redit, escrit, reescrit… Però ja pots xiular si l’ase no vol beure-veure. Barcelona és un zombi per als barcelonins i catalans. Una discoteca per a alienígenes i caníbals. Barcelona capital dimitida de Catalunya… de la Vida. Aquí comença tot. Quan el 1992 la ciutat guanya el món però perd el país. Error històric i crònic. Ha triomfat Tabàrnia. L’espanyola i la mundial: el mal gust, la mala educació, l’analfabetisme existencial. S’ho han venut tot i a tothom. Només queda una cosa.
S’ha d’acabar la Sagrada Família. Que la compri un fons vampir dirigit per muricecs. I que hi facin pisos. Milions. A persona per metre quadrat. Així es resoldrà el problema de l'habitatge. I podreu llegir als mitjans de la galàxia: “Barcelona lidera la solució de l’habitatge”. I la droga tornarà als carrers.
