Entro a la botiga de fruites, verdures i sostenibilitat en general a adquirir un bol d’amanida, d’aquests que et pots menjar en un parc per, de seguida, observar com els ocells se t’acosten sense cap timidesa, a veure què repesquen. Mentre faig cua, veig tot de productes d’aquells que exposen al camí que faràs, justament perquè diguis: “Ai, mira, m’ho emportaré”.
Dic “Ai, mira” davant d’un pot, clavat en un bol de gel, de gaspatxo. Oh, gaspatxo... Quines ganes, de sobte, de gaspatxo, de tomàquet en general. Me’l miro. A l’etiqueta hi posa, a dalt de tot: “Sopes fredes”. I més avall: “Gaspatxo suau”. Això ja no em fa il·lusió. Hi ha menges que són “suaus”, com la crema de carbassó, però n’hi ha que no en poden ser, perquè la seva gràcia és que no en siguin, com el gaspatxo. Un gaspatxo suau és com un steak tàrtar passat per la paella. Però penso que mira... Així no faré olor d’all i si faig un petó a algú no em jutjarà.
Encara a sota, hi llegeixo que no conté “colorants”, ni “conservants”, cosa que em sembla perfecta perquè haver de posar-li colorant a un aliment fet de tomàquet fora del tot inútil. Encara a sota: “Amb hortalisses fresques”, molt bé, ben xafat. I a baix de tot, la bomba: “Sense cogombre”. No...
Quin sentit té fer un gaspatxo (suau) sense cogombre? És com fer sopa bullabessa sense peix. El gaspatxo duu cogombre i el cogombre li confereix un gust únic. Si és suau i no conté cogombre és un suc de tomàquet amb pebrot. O potser de pebrot tampoc no en porta. O molt poc, perquè tothom sap que si l’all té aroma (per a alguns, desagradable), el pebrot torna. No en diguin “gaspatxo suau”, diguin-ne “suc de verdures de l’àvia healthy”. Vejam si ara, a les cocteleries, em trobaré Bloody Mary suau, que seria sense vodka, sense pebre, sense api per remenar. És a dir, el suc de tomàquet dels avions de tota la vida.
