Garrotades contra una protesta raonable

Al darrer Baròmetre de Barcelona, del passat mes de juliol, l'habitatge apareixia com la segona preocupació dels barcelonins, només per darrere de la inseguretat i just per davant del turisme. No és casualitat: de fet, són tres fenòmens interrelacionats, i el tercer, el turisme, és en bona part causant de l'encariment abusiu del mercat immobiliari i de l'augment de la delinqüència als carrers. Si més no, el turisme hipertrofiat que s'ha estès arreu de la Mediterrània, i del qual Catalunya (amb Barcelona al capdavant) i les Balears han esdevingut, tristament, líders. És un turisme nociu tant en la seva versió barata i de masses com en la seva modalitat luxosa, perquè en qualsevol cas entra en conflicte directe amb el benestar dels residents: els uns els disputen l'espai públic, els llocs d'oci i els espais naturals; els altres imposen preus i dinàmiques de mercat que acaben fent inviable, per als ciutadans, el projecte de comprar, o simplement llogar, un pis o qualsevol altre habitatge.

En una ciutat en aquesta situació, celebrar una “fira de la inversió immobiliària”, es pot entendre una mica massa fàcilment com una celebració de l'especulació immobiliària, i per tant com una provocació als ciutadans que en pateixen les conseqüències. S'oposarà al que acabo de dir l'argument, habitual entre sectors conservadors, segons el qual “arribarem a no poder fer res”, en referència a les protestes contra esdeveniments com la Copa Amèrica o la fira The District, per esmentar els dos que estan en marxa ara mateix a la capital dels Països Catalans. No és cert: es poden celebrar esdeveniments sobre habitatge a Barcelona, de fet cal urgentment que se'n celebrin. El que no té sentit és que l'esdeveniment consisteixi en una fira pomposament titulada en anglès, com si fos una sèrie d'alguna plataforma d'estríming, que doni la benvinguda als fons voltor i altres agents de l'especulació globalitzada, que compren i venen terrenys i immobles d'una punta a l'altra del planeta sense ni visitar-los, amb la mateixa fredor i la mateixa adrenalina postissa amb què s'entretindrien a matar marcianets en un joc.

Si, tanmateix, s'opta per dur endavant una fira com The District (la festa major del llegat de les tres alcaldies consecutives de Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias), almenys s'ha de donar per segur que hi haurà una contestació ciutadana que es farà sentir i notar. Enviar la Brimo a dissoldre, el primer dia, la manifestació a garrotades, amb l'únic argument que l'any passat els manifestants van embrutar amb pintura algun vestit d'alguns dels executius que assisteixen a la fira, ja va una passa més enllà de la provocació i s'ha de considerar un fracàs. Un fracàs democràtic, certament, i també el fracàs definitiu d'una manera d'entendre el creixement econòmic —bombolla immobiliària, bombolla turística— que fa temps que ha entrat en decadència, però es resisteix a admetre-ho. Més que res, perquè vol acabar de retòrcer el coll de la gallina, a veure si encara en treu algun ou més.