Sí, sí. Ja sé que no som a la pàgina del diumenge (aquesta alegre pàgina de vins que em deixen fer), però la història és la següent. Com que soc tan afortunada, els amics del celler Vall Llach, al Priorat, que estimen la terra, van convidar-nos, a tot d’amics, a un sopar amb maridatge que va ser màgic: “La nit del Poble”. Tots els periodistes gastronòmics com la Ruth Troiano o la nostra Trini Gilbert, i els periodistes aficionats a la cultura del vi, com el nostre Antoni Bassas, n’han escrit paraules boniques i properes, per això no en dic res més. L’Albert Costa és artista, fa art al celler, i a sobre, també és bona persona.
Però, com que anava cap allà, vaig aprofitar per visitar cellers. Aquest cop, el de la Sílvia Puig, En Números Vermells, i el de l’Esther Nin, Nin-Ortiz. Tot el que fan aquestes dues dones m’agrada moltíssim, però no puc deixar de dir que sisplau tastin les seves dues garnatxes peludes. No esperin més! Em vaig emocionar, no m’ho esperava, i els juro que encara ara, a la gola, m’hi queda un record, de totes dues ampolles de vi. Fa temps que no tenia una sorpresa tan salvatge. Si m’haguessin donat aquelles dues copes a cegues què hauria pensat? Que estava davant d’un vi, seriosíssim, senyoríssim, elegantíssim, únic, que em recordava la manera de fer de la Borgonya. La garnatxa peluda (potser com el trepat) és el nostre pinot noir, per entendre’ns. Una varietat extraordinària, única, que l’Esther i la Sílvia han fet tan neta, polida, bonica i fina... Sisplau, sommeliers catalans, facin cua per endur-se aquestes ampolles als seus restaurants, que els estrangers ja en fan, i fem un festí de Babette en homenatge a Fermí Puig, a la catalana. Quanta terra i quant de cel en aquesta varietat, passada per les mans –i que diferents i que semblants– de la Sïlvia i l’Esther.
