Durant els primers anys del Procés, la hipòtesi de la independència es despatxava a les tertúlies espanyoles amb una afirmació que hauria firmat José Antonio mateix: “Catalunya no es pot independitzar d’Espanya perquè seria com si a mi em tallessin un braç”.
Després va resultar que el braç no era un braç, sinó un cos viu que podia bategar, caminar, pensar i decidir per ell mateix, i els tertulians displicents van haver de ser reforçats per policies, espies, jutges, ambaixadors, empresaris, periodistes, l’executiu, el legislatiu, el cap de l’Estat, institucions penitenciàries, el Tribunal de Comptes i el Tribunal Constitucional, per resumir alguns components de la patrulla que va haver d’intervenir. Poca broma amb el braç.
Des de divendres, a més d’un braç d’Espanya, Catalunya és també una butxaca. Seguint la línia del fundador de la Falange, el president García-Page considera que “la riquesa de Castella-la Manxa no és dels castellanomanxecs i la de Catalunya no és dels catalans, és de tots”. Fal·làcia enorme. El 20% del PIB que representa Catalunya en el total espanyol o l’origen català del 25% de les exportacions espanyoles són les xifres d’un esforç que correspon als catalans o, si li agrada més, a tots aquells que paguen els seus impostos a Catalunya. Precisament com que la diferència entre l’esforç i les inversions és escandalosa (el president García-Page està convidat a passar un matí qualsevol a Rodalies), cal un canvi de sistema. I si vol, parlem del 24% de catalans que estan en risc de pobresa o exclusió social.
Si la millora del finançament determina ara la política espanyola és perquè Catalunya, com el País Basc, té un sistema de partits propi. I el té perquè el braç no era un braç, no, era un cos.
