Rich Rogin, periodista jubilat, vivia amb Abigail, la seva dona, a l'Upper West de Manhattan. El 24 d'abril del 2000, dilluns, en Rich va sortir a passejar amb el seu gos. El gos es deia Harry. L'Abigail havia comprat una corretja nova per al Harry. La corretja es va trencar i el Harry va arrencar a córrer cap a la calçada. El Rich es va llançar darrere seu per salvar-li la vida. El cotxe no va atropellar el Harry, el gos, sinó el Rich. El seu crani va quedar destrossat, i el cervell, amb mal permanent.
L'Abigail es va quedar amb el Harry, el causant de tot (¿o va ser la corretja que es va trencar?, ¿o va ser ella mateixa per haver-la comprat?), i amb un nou Rich: un marit sense memòria i ple de fúria, perdut en somnis incomprensibles, mig cec i mig sord, paranoic, atroç.
¿Es pot fer humor amb això? Sí, es pot. A estones. Amb una mica de poesia i molta tristesa, però es pot. I se n'ha de fer. L'Abigail Thomas va escriure sobre el que li va passar al Rich, el seu marit, i el que va seguir passant-li en els anys següents. També sobre el Harry, i sobre dos gossos més que van arribar després. El llibre es titula A three dog life [Una vida de tres gossos] i no crec que mai ningú hagi lamentat llegir-lo. En alguns passatges, un no sap si riure o plorar.
L'humor, dèiem. Si acudeixen al diccionari comprovaran que a aquestes altures del segle XXI encara no s'ha trobat una bona definició per a això que anomenem humor.
Al llarg de la història, l'humor ha tingut mala fama. Deuen recordar El nom de la rosa, la novel·la més cèlebre d'Umberto Eco. Girava al voltant d'un llibre que es creia perdut, el segon tom de la Poètica d'Aristòtil, dedicat a la comèdia. El monjo Jorge de Burgos no volia que el món el descobrís perquè, com Plató i com els primers teòlegs cristians, catalogava l'humor i el riure com un dels pitjors vicis. Al segle XV, un pensador tan agut i tan agre com Thomas Hobbes encara parlava d'"aquella ganyota que anomenem riure”, i la vituperava.
L'humor comença a ser rehabilitat, amb moltes precaucions, al segle XVI, l'era de la Raó. Emmanuel Kant lliga l'humor precisament a “l'absurditat, cosa que no pot ser compresa per la raó”. Al segle XIX l'humor ocupa els filòsofs. Arthur Schopenhauer diu que consisteix en la incongruència entre el concepte d'un objecte i la nostra percepció. Soren Kierkegaard desplaça l'assumpte a un terreny ambigu: l'humor és el darrer pas entre la consciència existencial i la fe. Queda clar? No, esclar.
Poc després, Sigmund Freud elabora la seva pròpia teoria i aventura que l'humor i el riure són necessaris per alliberar tensió nerviosa i expressar “emocions inadequades”. Fa referència al sexe, com sempre. Per a Freud, els únics acudits clínicament admissibles són els verds.
Ara, després del segle d'Auschwitz i les grans matances, nuclears o artesanals, en sabem una mica més. Sabem que als camps d'extermini nazis, els presos feien acudits negríssims sobre el seu futur com a sabó. Dos jueus caminen cap a la mort: “No cal que ens acomiadem, ens tornarem a veure a la prestatgeria”. Hi ha un llibre meravellós sobre aquests acudits, publicat a Israel amb un títol perfecte: Sense humor, ens hauríem suïcidat. Els acudits d'Auschwitz, procedeixin de les víctimes o dels botxins, estan prohibits avui a Alemanya. L'humor fa més por que la mateixa història.
Un tipus de protohumor es pot percebre, diuen, en els primats i gairebé amb seguretat en els antecessors de l'humà. Consisteix en l'agressió simulada com a joc, amb una ganyota (les dents tancades, els llavis oberts) que adverteix que es tracta justament d'un joc i és precursora del riure. L'humor com a eina per suportar la vida és, en tot cas, exclusivament humà. Això ens permet deduir que Schopenhauer no estava gaire equivocat i que l'humor brolla al buit obert entre com són les coses i com haurien de ser. És a dir, en la incongruència.
Resumint molt, l'humor consisteix en la sorpresa, justament el material de què està feta la vida. La majoria dels acudits es basen en un inici previsible i un final (punchline en anglès) del tot inesperat. Un exemple de Woody Allen: “El sexe entre un home i una dona pot ser meravellós, sempre que estiguis entre l'home adequat i la dona adequada”.
L'humor és la millor manera d'explicar aquesta cosa estranya, brutal i incomprensible que és l'existència. Per això Ricky Gervais sembla de vegades el filòsof més brillant del nostre temps. Per això Abigail Thomas explica la seva terrible història a A three dog life de l'única manera possible: amb un somriure.
