Gandhi, el pacifisme i la guerra real

La invasió d’Ucraïna per l’exèrcit rus, i el consegüent desencadenament de la guerra, està colpint Europa i el món sencer i ens té el cor encongit. La primera gran víctima d’aquesta agressió és, evidentment, la població d’Ucraïna, que veu el seu país envaït i en molts punts arrasat o en perill de ser-ho. Els milers de persones mortes i ferides i el gran nombre de desplaçades en són la imatge més esfereïdora. També en són víctimes els mateixos soldats russos, enviats a matar i a morir per ordre i interès d’un dirigent autocràtic, com també ho és la part de la població russa que s’atreveix a enfrontar-se a la política agressiva del seu govern.

No insistiré ara en com s’hauria pogut evitar arribar a aquest desenllaç fatídic si hagués imperat una política d’autèntic diàleg per part de totes les bandes implicades, després que es desmembrés l’imperi soviètic, l’URSS. S’ha escrit i comentat a bastament sobre això. El que m’interessa aquí és reflexionar sobre el debat entre els sectors més crítics amb les idees defensades pels pacifistes i els partidaris de les opcions no-violentes, en relació a aquest conflicte, com també el que es produeix en el si de cada corrent. En situacions tan complexes com l’actual és quasi impossible que no sorgeixin punts de vista diversos, també entre els afins. 

D’una banda, els crítics amb els pacifistes aprofiten sempre les situacions de conflicte armat obert per atacar-los, titllant-los en el millor dels casos d’ingenus, i en el pitjor i més barroer, de fer el joc a l’enemic. Per la seva banda, no pocs pacifistes, situats en aquests contexts a la defensiva, acostumen a adreçar els seus discursos als partidaris ja convençuts. Només quan no hi ha més remei es confronten les idees, sovint sense gaire interès real en contrastar-les. I, com passa en tantes situacions polèmiques, un recurs utilitzat és citar els “clàssics”, per tal d’avalar les tesis defensades. El problema és que, en moltes ocasions, les referències estan agafades tan sols per disposar d’una “càrrega de profunditat”, per desautoritzar les altres posicions, i estalviar-se així aprofundir en l’argumentació. Però massa sovint es tracta de referències descontextualitzades i que obvien el pensament més profund de l’autoritat citada, i la seva complexitat. 

Gandhi és inevitablement recurrent quan es tracten temes relacionats amb la guerra i la pau, i per això se’l cita amb tanta freqüència. Però ell mateix va mantenir posicionaments diferents davant situacions bèl·liques, obeint a molts factors que requeririen un llarg article per explicar-los. Deixant de banda les seves experiències a Sud-àfrica durant les guerres bòer i zulu, és cert que cap al final de la Primera Guerra Mundial va donar suport actiu a la campanya de reclutament organitzada per les autoritats britàniques. Una posició que li va comportar grans contradiccions, fins a emmalaltir. En aquell moment ell creia en certa “bondat” de l’Imperi Britànic, malgrat la dura crítica que havia escrit a la seva obra Hind Swaraj, nou anys abans. En canvi, durant la Segona Guerra Mundial va defensar amb fermesa la no participació de l’Índia a la guerra al costat dels britànics, i encara menys si no hi havia un reconeixement explícit que s’atorgaria la independència al país. En aquesta època –i ja des de bastants anys abans– la seva oposició a la violència i les guerres havia adoptat una actitud molt més radical. Així i tot, va haver de contemporitzar, amb molt de dolor per part seva, quan a la primera guerra del Caixmir, a finals de 1947, el govern indi sota la direcció del seu apreciat J. Nehru va enviar avions de combat per combatre una invasió.

Gandhi és per a molts el màxim referent del pacifisme contemporani, però cal entendre les seves actituds concretes davant la guerra en funció de factors que no es poden simplificar. Ell creia en una no-violència profunda, que anava més enllà dels conflictes bèl·lics i que, tanmateix, era allò que els podia evitar. Tant de bo seguíssim el seu llegat, en aquest àmbit. Però ell no acostumava a actuar com un dogmàtic en temes socials i polítics, malgrat ser un moralista en altres aspectes.

I què podem fer davant el conflicte actual a Ucraïna? És evident que en aquest conflicte hi ha uns agressors, l’exèrcit rus, i un màxim responsable, Vladímir Putin. I hi ha un poble envaït al qual se li nega el dret a existir com a tal. És clar, doncs, que cal desplegar la màxima solidaritat amb les víctimes principals, i, d’altra banda, tots en som.

Tanmateix, hi ha una visió del conflicte que el simplifica excessivament. Alguns comentaristes el sintetitzen amb una idea: “Nosaltres –s’entén que les potències europees i l’OTAN– som els bons” i ells serien, doncs, “els dolents”. Així qualsevol escalada bèl·lica està justificada, i tan sols frenada per la por. Però aquest “nosaltres”, qui inclou? ¿Els governs atlantistes que han promogut o avalat guerres, l’expansió del militarisme i la venda d’armes, a qualsevol preu? ¿Inclou els grans fabricants d’armament que es beneficien de les guerres? ¿Inclou, acríticament, unes democràcies cada vegada més precàries, en molts països de la Unió Europea i d’Amèrica? Aquesta simplificació no ajuda a resoldre conflictes, els atia. Això no vol pas dir que no s’hagi de condemnar sense pal·liatius l’agressió de l’exèrcit rus i els seus dirigents. És evident que hem de defensar els valors democràtics i els avenços que, malgrat tot, s’han fet en els països que identifiquem com a democràcies. Però no hauríem de confondre aquests valors amb algunes elits que els qüestionen cada dia.

Què fer, doncs, per ajudar els ucraïnesos? Algunes coses ja s’estan fent i, segurament, caldrà continuar-les. Està bé adoptar les mesures de pressió econòmica i diplomàtica que siguin pertinents i que afectin sobretot l’oligarquia russa. Oferir el màxim suport humanitari als refugiats, facilitant el seu acolliment i la seva sortida del país si així ho desitgen, però que no sigui a costa de les persones refugiades d’altres conflictes. I cal solidaritzar-se amb la població que a Rússia s’oposa a aquesta agressió i en pateix terribles conseqüències. 

Pel que fa als que lluiten dins d’Ucraïna, cal donar suport a totes les iniciatives de resistència civil no-violenta que, espontàniament o organitzadament, alguns sectors de la població han adoptat, aturant i desviant tancs, fent barreres de gent desarmada i mirant de persuadir i desanimar l’exèrcit rus. Aquestes accions no s’han de menystenir, ans al contrari, tenen un gran valor present i de futur. Però nosaltres no podem, des d’aquí, imposar als ucraïnesos que es troben al bell mig de la lluita com s’han de defensar. I si tant el seu govern legítim com sectors de l’oposició activa –excloent-ne els grups feixistes i parafeixistes— demanen armament per defensar-se, no se’ls pot negar aquest dret a fer-ho com ells vegin necessari. És evident que això té riscos i perills; tanmateix, en aquestes circumstàncies totes les opcions en tenen. Ens pot agradar més una via o altra de resistència, però en les circumstàncies actuals no són, necessàriament, excloents. Malauradament.

En qualsevol cas, l’opció de donar suport a la resistència armada no s’hauria d’idealitzar, perquè, tot i admetre-la en situacions d’autodefensa on els protagonistes no veuen una altra alternativa, planteja sempre problemes, no tan sols ètics, sinó també d’eficàcia a mitjà i llarg termini. Però la realitat és més complicada que les situacions ideals en què volem viure aquells que reivindiquem la no-violència. La vida real té aquestes contradiccions. Assumir-les no vol dir renunciar a promoure les opcions no-violentes, i encara amb més força.

Malgrat tot, cal no deixar de treballar per trobar sortides diplomàtiques al conflicte que, tard o d’hora, haurien d’arribar. En aquest sentit, és important, en la mesura del possible, no deixar el terreny de la direcció de la diplomàcia en mans de piròmans. I davant del perill d’una nova onada de militarisme, a banda i banda, i enfront dels apologetes d’una nova cursa armamentista, el que caldrà és reforçar la cultura de pau, acabi com acabi aquesta maleïda guerra.