'Game over' per a Casado
MadridPablo Casado ja va cometre un greu error quan va decidir enfrontar-se a Isabel Díaz Ayuso pel calendari del congrés regional, però la maniobra digna de Pepe Gotera y Otilio per aconseguir informació comprometedora del seu germà el deixa en una posició molt compromesa. Ayuso, ben assessorada pels seus, ha olorat sang i demana "responsabilitats", cosa que en llenguatge polític equival a un cap damunt la seva taula. Aquest cap només pot ser el d'una persona, el totpoderós secretari general del PP, Teodoro García Egea, que tenia la missió de pacificar el partit i l'únic que ha fet és provocar incendis. Cayetana Álvarez de Toledo relata en el seu llibre Políticamente indeseable (Ediciones B) que Casado li va confessar en una reunió que havia entregat tot el poder a García Egea, cosa que li servia a l'autora per parlar de "teodorocràcia".
Amb el cap de García Egea sobre la taula d'Ayuso amb una disculpa pública de Casado, la crisi avui s'hauria pogut reconduir. A un preu molt elevat per al líder del PP, és cert, però s'haurien minimitzat els danys. Però aquesta no ha estat l'opció de Casado, que com ja va denunciar Álvarez de Toledo ha decidit posar tot el seu futur en mans de García Egea i, de la mà d'aquest, ha decidit iniciar una guerra contra Ayuso que difícilment pot guanyar. Per què? Perquè només cal veure qui hi ha al darrere de cadascun dels dos bàndols (pot Casado sobreviure amb tot el poder mediàtic madrileny en contra?), però sobretot s'ha d'entendre quina és l'essència de la política avui dia, on la veritat importa molt menys que el relat que poden construir personatges aparentment esperpèntics com Ayuso però que tenen la capacitat de traspassar les fronteres electorals fins a convertir-se en una mena d'icones pop.
En realitat ens trobem davant d'un xoc on, per una banda s'enfronta el poder i el magnetisme electoral, i de l'altra, la força dels aparells i de la disciplina interna dels partits. En la política líquida actual, i més quan es fa bandera de la llibertat i l'individualisme, els electors voten cada cop més icones personals, personatges que són, alhora, missatge. Això ho sap molt bé Pedro Sánchez, que ha arribat a la Moncloa després d'enfrontar-se i derrotar al vell PSOE. O Ada Colau, que va passar directa de les protestes al carrer a l'alcaldia de Barcelona. I Casado no té cap ingredient en la seva biografia política que el faci mínimament interessant a ulls dels electors conservadors. En canvi Ayuso sí que té ganxo, i ara encara més, perquè les víctimes del sistema (un altre cop Sánchez), encara venen més.
Casado havia de trobar la manera de conviure amb Ayuso i no d'enfrontar-s'hi. Ha triat el segon camí i s'acosta l'hora del game over.
