Galícia, la terra i el terra de Feijóo

La primera impressió després dels resultats de les eleccions a Galícia és que ens hem passat quinze dies menystenint el fet que les eleccions eren, precisament, a Galícia i no a tot Espanya. El PSOE ha arribat a convertir el “se sabrà tot” de Puigdemont en la pistola fumejant de la suposada hipocresia pactista del PP amb l’independentisme català, i avui ha quedat clar que es tractava del moviment desesperat d’uns socialistes que ja veien que no tenien res a pelar.

No, no ha fet mal al PP la maldestra campanya de Feijóo, que va parlar amb un grup de periodistes de la possibilitat de concedir indults i d’haver estat avaluant durant vint-i-quatre hores la legalitat de l’amnistia.

Més encara: els últims dies, les anàlisis dels sondejos interns del PP, que veien que els socialistes s’enfonsaven i Sumar no faria honor al seu nom, van avisar a tothom que l’únic missatge que havien de fer córrer era el del vot útil, que qualsevol vot que anés a Vox podia acabar ajudant a instal·lar un govern d’esquerres a Santiago. Doncs bé, Vox continua sense entrar al Parlament gallec, perquè la ultradreta s’ha quedat al 2% dels vots i el PP s’ha acostat al 50% dels sufragis.

Així doncs, si algú ha pogut sortit beneficiat de l’espanyolització de la campanya ha estat el PP. Feijóo tenia un terra que era Galícia i que l’ha aguantat. A Sánchez li ha petat a la cara el globus que ha inflat i ara tornarà a sentir veus que lamentaran la factura que signifiquen els pactes amb Bildu i Junts. El seu problema és que no té cap marge per canviar d’aliats. I gràcies al BNG, amb més del 30% dels vots, doblant de llarg els socialistes, Galícia recorda a tothom que és una nacionalitat històrica.