Galícia, la nació oblidada
El 18 de maig, dimecres, es compleix el primer centenari de les Irmandades da Fala, germen multiplicador del nacionalisme gallec. Però arribar a aquell 18 maig de 1916 a la ciutat de la Corunya no va ser una casualitat, sinó la conseqüència d’una llarga i poc coneguda història.
Una història que ens porta des de la Gal·lècia romana i el primer regne europeu hereditari (el sueu, al segle V, esclafat pels unionistes visigots) fins a veure l’idioma gallec a la cort d’Alfons X el Savi (que va escriure en la nostra llengua les seves Cantigas de Santa María ) i a viure, al segle XV, la Revolució Irmandiña, la primera revolta social europea.
Galícia no ha sabut apostar o no ha tingut sort quan ho ha fet. Li va passar quan la seva noblesa es va posar al costat de la Beltraneja en el seu enfrontament amb Isabel (la futura Reina Catòlica) per la corona de Castella, cosa que va motivar la “doma i castració del regne de Galícia” decidida pels Reis Catòlics, que van portar a la cantonada verda peninsular nobles castellans que no coneixien res del país mentre els turbulents nobles gallecs eren condemnats al desterrament.
Durant quatre segles (i excepte honroses excepcions, com les dels il·lustrats Feijóo i Sarmiento) Galícia no va existir, i el seu idioma va quedar confinat als llogarets, on la gent corrent va saber conservar-lo, malgrat que la immensa majoria no tenien ni tan sols accés a l’escriptura. Va caldre esperar al segle XIX perquè Galícia ressorgís.
Si ja en la guerra contra els francesos hi va haver protagonisme gallec (batalles d’Elviña i Pontesampaio), és a partir de meitat del segle XIX quan Galícia fa un salt endavant. El 1846 es va constituir a Compostel·la la Xunta Superior del Regne de Galícia, després de l’aixecament del coronel Solís a Lugo, reclamant llibertats i un tracte més just per a Galícia, tractada com “veritable colònia de la Cort”. Els líders d’aquella revolta van ser afusellats a Carral (la Corunya), on un monument perpetua la seva memòria.
Però la llavor fructificava. El 2 de març de 1856 el Banquet de Conxo va ser un acte de confraternització social en què els estudiants de Compostel·la van servir com a cambrers obrers i artesans, en senyal de respecte i igualtat. Un acte “socialista” sense igual en aquella Galícia de cacics que aviat veuria, espantada, com una dona, Rosalía de Castro, posava les bases del Rexurdimento publicant, el 17 de maig de 1863, Cantares gallegos... i en gallec! En el centenari de l’obra i en homenatge a Rosalía, la Real Academia Galega va instaurar el 1963 (en la semiclandestinitat obligada per la dictadura franquista) el 17 de maig com a Dia das Letras Galegas.
El galleguisme creixia sense treva. Manuel Murguía, marit de Rosalía i defensor de l’origen celta de Galícia, va començar a publicar el 1865 la seva Historia de Galicia. Alfredo Brañas, conservador i filocarlista, va editar el 1880, a Barcelona, El Regionalisme, obra que va impulsar el galleguisme i va tenir àmplia repercussió en el catalanisme polític. Eduardo Pondal va escriure el 1890 el poema Os pinos, que Pascual Veiga va musicar i que va ser estrenat com a himne de Galícia el 1907, al Centro Gallego de l’Havana.
En una Galícia que bullia de fervor galleguista apareix l’home decisiu, Antón Vilar Ponte. El 5 de gener de 1916 va escriure un article a La Voz de Galicia, “ El cimiento de la afirmación gallega ”, i poc després un fulletó, Nacionalismo gallego. Nuestra afirmación regional. El més difícil estava fet. I el 18 de maig de 1916, Antón Vilar Ponte, el seu germà Ramón i una vintena de galleguistes van acordar a la Corunya la creació de la Irmandade de Amigos da Fala, el nom de la qual homenatjava els irmandiños. L’objectiu inicial i primordial de les Irmandades era l’exaltació i el foment de l’ús del gallec. El naixement de la primera Irmandadeva anar seguit del de 28 més a tot Galícia, a més de les creades a Madrid, l’Havana i Buenos Aires.
El 17 i 18 novembre de 1918 (després d’haver col·laborat amb la Lliga catalana a les eleccions parlamentàries), les Irmandades van celebrar la primera Asemblea Nacionalista a Lugo, d’on va sortir el Manifesto Nazonalista, que definia Galícia com a nació i reclamava l’autonomia integral i la cooficialitat de l’idioma gallec. El nacionalisme era ja una realitat a Galícia i ni tan sols la persecució del franquisme i els nombrosos assassinats perpetrats pels feixistes van poder amb la força d’una nació que té Sempre en Galiza, de Castelao, com la seva bíblia particular.
Al galleguisme actual, viu i molt present, li falta aquest líder que sàpiga agrupar tots els seus corrents. Ho hauria pogut ser Xosé Manuel Beiras (la ment més preclara del nacionalisme actual) però ja és massa gran. També Anxo Quintana, però va decidir apartar-se de la primera línia política. És igual, Galícia sabrà trobar el seu camí, i ho farà, com sempre, sola.
