Un ratpenat canvia l'ordre mundial

Quan la cuinera va ficar la mateixa cullera a la boca d'almenys cinc viatgers, ja sabíem que el coronavirus es propagava vertiginós a Espanya. Érem en un restaurant de Fes complint el ritu de tastar plats abans de decidir quin volíem, però no recordo cap sabor, només el vaivé de la cullera i el pensament que al Marroc no s'hi havien registrat casos. També em vaig preguntar per la salut dels meus companys.

Després, tres d'Almeria van anar a un hammam mentre jo rondava la medina estrenyent mans desconegudes i comprava una ampolleta d'oli d'argan espremut després que el venedor empunyés un munt de llavors i les bolqués a la premsadora. A mitja tarda, les notícies alertaven sobre l'escalada del nombre d'infectats a Espanya, on ja hi havia gent confinada i es programaven esdeveniments esportius sense públic. A Fes, una agradable brisa atenuava el sol africà. S'hi estava bé, en aquell enclavament que alguns consideren tercermundista, esquivant rucs per carrers estrets, aspirant l'olor de les pells sense adobar amuntegades, observant com passaven els pans, els dolços, els cigars d'un en un i de mà en mà, sense embolicar. Era un enrenou no gaire polit que no obstant això em va semblar més segur del que és habitual.

Poques hores després, Itàlia, el país europeu amb més contagis, cancel·lava vols i altres transports a l'exterior. Va ser automàtic preguntar-se quant trigaria a passar el mateix a Espanya.

La crisi ja colpeja virulentament el nostre luxós primer món, que des de fa algun temps rep serioses advertències sobre el que li caurà a sobre però sempre troba una excusa per relativitzar els estralls i demorar la reacció. Ara, per exemple, es pretén culpar el ratpenat que suposadament va transmetre el virus a un humà a Wuhan. Acusar el ratpenat permet aparcar temes com la superpoblació, l'abús del comerç amb animals o la necessitat de ser globalment curosos i conscients que vivim en un llogaret tan global que el que passa en un mercat xinès es pot acabar colant per la porta de casa teva i rebentar la teva realitat.

Fins al 2019 els advertiments quedaven difuminats per una mena de llunyania, però en pocs mesos els nous perills s'han manifestat a domicili amb la potència que alguns van preveure. A l'explosió d'una empresa química a Tarragona ha seguit una insòlita tempesta que ha matat tretze persones i engolit diversos quilòmetres de delta de l'Ebre. Això ha permès solidaritzar-se d'una manera més sincera amb els australians que poques setmanes abans havien patit els incendis més arrasadors que es recorden. I aquí és on alguns catalans han percebut que aquells desastres als antípodes podrien estar realment vinculats amb els seus, inclòs un altre flagell del setembre, quan Espanya va rebre el primer cicló mediterrani de la seva història. Ara mateix, un nou i contagiós coronavirus s'estén pel món amb la potència d'una d'aquestes plagues que es donaven per extingides.

Epidèmies planetàries, explosions de centrals químiques, incendis que no deixen veure el sol durant dies i un Mediterrani sacsejat per devastadores tempestes i ciclons. En poc més de sis mesos. Amb un hivern que registra temperatures estivals. Tot sembla raonablement vinculat als excessos que la humanitat comet fa temps, i encara que és cert que les plagues sempre van existir, també ho és que mai van volar tan ràpid i lluny. Per això, en lloc d'acusar-lo, estaria bé escoltar el mandat que avui ens imposa el ratpenat oriental: redueix el ritme.

Des que la humanitat s'ha alentit no hi ha núvols de pol·lució a les metròpolis. "Crec que la meva principal estratègia era retardar les coses -diu el pescador Bjørnar Nicolaisen, que va liderar un reeixit moviment per aturar extraccions petrolíferes a Noruega-. El temps anava a favor de la resistència i de la gent". Redueix el ritme.

Just abans d'abandonar Fes vam saber que una marroquina de 89 anys provinent d'Itàlia era la primera víctima per coronavirus al país. Hi havia un altre infectat, també arribat d'Itàlia, i un francès a Marràqueix. Per primera vegada a la vida, vaig contemplar Europa realment des de fora, com una autèntica zona de risc, infectada, a la qual no convenia tornar. Em va impressionar el canvi d'ordre, ocorregut en un temps ínfim.

I una curiositat simbòlica. Quan el Marroc va tancar les seves fronteres amb Espanya, de cop vaig recordar el nom de l'associació cultural amb la qual havia viatjat, un nom que és metàfora i avís: Ull per Ull.