Fyre, el xou de Truman neoliberal
L’estrena de dos documentals gairebé simultanis sobre el frau del festival Fyre el 2017 (un de Netflix i l’altre de Hulu) ha revifat el debat sobre les falses aparences a les xarxes socials. El Fyre, un esdeveniment exclusiu pensat per atraure joves adinerats, va ser anunciat com una de les millors experiències de la història. Una illa privada a les Bahames, cabanes i mansions de luxe, iots, motos d’aigua, càterings gastronòmics, artistes internacionals i una llarga llista de VIPs que incloïa les principals top models i influencers del moment. Bill McFarland era un geni captant inversors i es va gastar una fortuna en un espot promocional que prometia uns dies al paradís. També va ser molt hàbil fent que la gent del seu equip es cregués el projecte fins a límits insospitats, i va ser capaç de vendre totes les entrades -a preus exorbitants- encara que no tingués ni idea de com portar tot allò a bon port.
La realitat del projecte era ben diferent de l’anunciada. En primer lloc, van haver de canviar diverses vegades d’illa fins a acabar aterrant en un descampat de Gran Exuma, molt diferent de la paradisíaca illa de Pablo Escobar on havien gravat l’espot. Tampoc tenien ni l’experiència ni les infraestructures necessàries. Els artistes els cobraven el doble per actuar i quan no ho van veure clar van començar a cancel·lar els concerts. No hi havia allotjament per a tots els assistents i les cabanes i vil·les de luxe eren, en realitat, tendes similars a les d’un camp de refugiats, amb simples matalassos a terra que van quedar xops després d’una tempesta tropical. No va ser fins que els primers assistents van començar a arribar que es van començar a adonar de l’estafa. El recinte no tenia ni llum ni aigua corrent i la luxosa oferta gastronòmica es reduïa a senzills sandvitxos de formatge com els que serveixen als avions. De fet, va ser la foto d’un d’aquests entrepans el que va viralitzar l’estafa, tot i que el festival havia arribat a pagar veritables fortunes a influencers per crear una bombolla publicitària a les xarxes socials.
Al final, obtens certa gratificació perversa veient com aquella colla de joves milionaris atrapats en un descampat s’adonen de cop i volta del forat negre que hi pot haver darrere de les precioses postals d’Instagram. La genialitat de McFarland, sense voler-ho, va ser proporcionar a una colla de ‘pijos’ un veritable xou de Truman que passarà a la història dels enganys a les xarxes socials. Però, més enllà de la crítica al món de falses aparences lligat a la tecnologia, potser se’ns escapa una qüestió de fons que opera en paral·lel i que s’aprecia ostensiblement en la publicitat i en moltes lletres i vídeos de pop, de rap i de trap del segle XXI: la glorificació del luxe i la riquesa.
Potser perquè apel·lar a la consciència de classe sona avui d’un puritanisme desfasat, potser perquè dir-li a algú que s’oblidi d’aspirar a un estil de vida regalat significa blindar l’estatus dels privilegiats i vetar els desafavorits, el cas és que les grans corporacions han passat de vendre un ideal de classe mitjana a vendre’n un de classe alta. L’acceptació d’aquesta idea implica un individualisme galopant que desactiva qualsevol força col·lectiva de les classes populars i que fa que torni a guanyar la llei de la selva neoliberal. En aquest context, el fracàs de Fyre i la desgràcia de les persones estafades representen una bella metàfora de tot plegat i un bri de justícia poètica en un panorama desolador.