El futur serà ‘rurbà’ o no serà

Ho canta Mercedes Sosa a Todo cambia. “Cambia lo superficial, / cambia también lo profundo, / cambia el modo de pensar, / cambia todo en este mundo. / Cambia el clima con los años, / cambia el pastor su rebaño, / y así como todo cambia / que yo cambie no es extraño ”. Una cançó preciosa, amb lletra i música del xilè Julio Numhauser. La vida és canvi permanent, de la matèria i l’esperit. Ja ens ho va advertir Heràclit a Sobre la natura : “Tot flueix, res no està quiet”. Tots som responsables que les coses canviïn...

El foc de l’Ebre canviarà el paisatge, ha segat vides d’animals i esquinçarà l’existència d’algunes persones, els ulls plorosos, l’ai al cor, el futur escapçat. Camps d’oliveres recremats, un fum vermell que quedarà gravat a la retina de vells i joves, d’aquells que encara no han fugit a la ciutat a la recerca d’un futur possible. Un mosaic mediterrani enfosquit, clapat de cendres. Una immensa buidor desolada. Els interrogants de sempre sense resposta. El fatalisme que retorna... Com retornar la vida als pobles? Com evitar que s’embosquin i un dia fumegin de nou?

Alhora que creixen imparables les nostres àrees metropolitanes, també s’expandeix el bosc assilvestrat. Ens ho advertia divendres en un lúcid article el naturalista Martí Boada. Entre la dècada dels anys 60 del segle XX i avui la superfície forestal a Catalunya ha passat del 35% al 60% del territori. El camp s’ha buidat de persones i s’ha omplert d’arbres. Mireu fotos esgrogueïdes i veureu turons pelats on avui hi ha una frondositat a primer cop d’ull agradable. Queden molt bé, les fotos. I cremen molt bé, els incendis. La immensa majoria són boscos bruts, selvàtics. Tants arbres descurats són combustible, són el malson dels bombers. On són els pastors?

Tot canvia, esclar. Els éssers humans també som natura i també intervenim en la natura. Per a bé i per a mal. El canvi climàtic és un canvi letal. ¿Serem capaços de canviar el canvi climàtic? De moment ja hem fet un primer pas, li hem canviat el nom: emergència climàtica. El nom sí que fa les coses. Hauríem d’adjectivar millor l’Ebre, no només “lo riu és vida”. També és vida el camp, la vinya, l’horta, l’olivar, la garriga, el cereal, el marge de pedra seca, el pou i la séquia, els corders i els ocells. No es tracta de fer pairalisme romàntic d’urbanita esteticista. No n’hi ha prou amb la visió superficial del boletaire o del turista rural de cap de setmana. Hauríem de canviar el consum depredador de paisatge per la vivència responsable del camp. No sé com es fa, això, però sé que s’ha de fer. Tots sabem que s’ha de fer. Sabem que hem de canviar la nostra mirada damunt l’estesa dels camps, que diria Espriu. Damunt els pobles de campanar. No ens calen postals, ens calen projectes vitals.

Igual com hem passat de la identitat a la independència, hem d’anar de la idea de preservació a la de vitalitat i canvi permanent. Ildefons Cerdà proclamava: “Ruralitzar la ciutat i urbanitzar el camp”. Va canviar Barcelona. Ara hauríem de dir: “Pacificar la ciutat i vivificar el camp”. I descontaminar-ho tot. Hem de canviar l’Ebre. Fins ara hi hem portat la nostra contaminació: abocadors, petroquímica, nuclears, eòliques... Camp o pati del darrere? Vida o mort? Al Priorat s’han revoltat contra aquest mal fat i han entès el paisatge com el seu gran valor, un paisatge revaloritzat gràcies al vi, però no només al vi. El patrimoni (natural i cultural) té molt futur. La història, si la posem al dia, està carregada de vida, de potencial de canvi. “ Cambia, todo cambia... ” Canviem també nosaltres! Fem de l’Ebre un verger, un negoci, una bellesa, un somni. Fem foc nou, controlem nosaltres l’incendi de les nostres vides. Agafem les regnes del bosc, del camp i del paisatge. El futur no serà només urbà, serà rurbà o no serà. Natura i cultura. Fem-ho.