El futur

És ben recomanable el documental Futura, dirigit a sis mans pels realitzadors Francesco Munzi, Pietro Marcello i Alice Rohrwacher, i que fins fa poc era disponible a Filmin. El film consisteix en un seguit d’entrevistes amb joves italians d’entre 15 i 20 anys, de diversos indrets repartits arreu del país, sobre quina idea tenen del seu futur. El rodatge comença l’hivern de 2020, i es veu interromput pel hiat de la pandèmia i el confinament. Així podem veure que haver passat sis setmanes tancats a la força a casa ha incrementat els nivells d’ansietat, però el diagnòstic dels joves consultats (unes al·lotes que es preparen per ser esthéticiennes, uns nois que van a un gimnàs de boxa, un grup que estudia allò que se’n solia dir humanitats, uns altres que són músics i s’hi volen dedicar) és en general el mateix: Itàlia és un país que ofereix poques o nul·les oportunitats als seus joves. El país només és bo com a destinació turística, lamenten alguns, i arrossega mancances fonamentals. Un denuncia que l’educació, a Itàlia, és un privilegi, i subratlla que Pasolini ja ho mostrava a Enquesta sobre l’amor (un altre film en què sembla haver-se inspirat Futura : on Munzi, Marcello i Rohrwacher pregunten sobre el futur, l’autor de L’Evangeli segons sant Mateu ho feia sobre amor, sexualitat i parella). Abunden els moments en què val la pena aturar-se. Un jove diu que es representa mentalment el futur com una “cadena de demàs”: quan pensa en demà, o en demà passat, el futur se li apareix més o menys clar. Però quan la distància és d’una setmana, o més d’una, ja comença a desdibuixar-se. I quan és de mesos o anys, la cadena de demàs no tan sols s’interromp, sinó que s’esvaeix, es destrueix, deixa de tenir sentit.

Mirava Futura sense poder evitar preguntar-me quants d’aquests joves votaran Georgia Meloni a les properes eleccions italianes del 25 de setembre. La campanya ja ha començat i Meloni i el seu partit, la formació d’extrema dreta Germans d’Itàlia, encapçalen amb claredat les enquestes. Si Meloni obté un gran èxit, haurà hagut de ser votada no tan sols pels joves conservadors que també surten al film, sinó per almenys una part dels que hi aporten reflexions que en diríem progressistes. La desil·lusió, el desencant, la falta d’expectatives, ho fan. Un govern d’extrema dreta a Itàlia significa un altre cop fort, després del Brexit, les crisis migratòries i la guerra d’Ucraïna, per a la Unió Europea. Aquí ens juguem tenir un govern d’ultradreta format per PP i Vox a Madrid, i alguns més en autonomies i municipis, al llarg de l’any que ve. Arribaran, com ho fan sempre, amb crits (o eslògans, o tuits) de llibertat, i fins i tot de revolta, com si fossin una alternativa a alguna cosa. Davant d’aquest panorama, les picabaralles dels partits independentistes catalans fan pensar en algú que té un incendi al menjador i discuteix per qui controla el comandament de la televisió. El futur, com se sol dir, i com l’amor a l’enquesta de Pasolini, resulta que ja és aquí, però com a mínim ens hauria d’agafar mirant-lo.