El president rus, Vladímir Putin, ha triat un camí. Ha portat la guerra a Ucraïna. Ens trobem en un moment crucial d'Europa. Per primera vegada des de les guerres dels Balcans dels anys 90, que es van limitar a l'àrea de la desintegració de Iugoslàvia, el continent torna a enfrontar-se a bombardejos de ciutats i a divisions de tancs. L'única diferència és que aquesta vegada és una superpotència nuclear la que ha obert el conflicte.
Ordenant la invasió d'Ucraïna, Putin mostrant un menyspreu descarat pels tractats internacionals i les lleis de les nacions. No hi ha hagut cap esdeveniment comparable a Europa des de l'època de Hitler. Segons algunes de les últimes declaracions de Putin, Ucraïna no té dret d'existir com a estat sobirà, tot i que és membre de les Nacions Unides, l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i el Consell d'Europa. I malgrat que la mateixa Rússia (sota Borís Ieltsin) havia reconegut la independència del país.
Putin afirma ara que Ucraïna és una part inseparable de Rússia. El que la majoria dels ucraïnesos pensin, és irrellevant per a ell. La grandesa i l'estatus internacional de Rússia són el que li importa. Però no ens equivoquem: Putin vol més que Ucraïna. La seva guerra és contra el sistema europeu, que se sustenta principalment en la inviolabilitat de les fronteres. En l'intent de redibuixar el mapa per la força, espera capgirar el projecte europeu i restablir Rússia com a potència preeminent, almenys a l'Est d'Europa. Les humiliacions dels anys 90 s'han d'esborrar, i Rússia ha de tornar a convertir-se en una potència mundial, al mateix nivell que els Estats Units i la Xina.
Segons Putin, Ucraïna no té cap tradició com a estat i s'ha convertit en una mera eina de l'expansionisme nord-americà i de l'OTAN, per la qual cosa suposa una amenaça per a la seguretat de Rússia. En un discurs estrany el dia abans que les seves tropes travessessin la frontera, Putin fins i tot va arribar a afirmar que Ucraïna estava intentant adquirir armes nuclears. De fet, quan la Unió Soviètica es va ensorrar al principi dels anys 90, Ucraïna, seu del tercer arsenal nuclear més gran del món en aquell moment, va lliurar les seves armes nuclears a Rússia amb el suport diplomàtic actiu dels "malvats" EUA.
Ucraïna ho va fer perquè havia rebut "garanties" pel que fa a la seva integritat territorial, tal com s'indica al Memoràndum de Budapest del 5 de desembre del 1994. Aquest document va ser signat per les potències garants: els EUA, el Regne Unit i Rússia, juntament amb Ucraïna, Bielorússia i el Kazakhstan (els dos últims van renunciar als arsenals nuclears més petits que havien heretat de l'URSS).
Si revisem els fets històrics, les declaracions de Putin són una bajanada. El seu objectiu principal, és clar, és donar a la seva pròpia població una justificació per envair Ucraïna. Putin sap que si als russos del carrer se'ls donés la possibilitat d'escollir entre una guerra per dominar l'Europa de l'Est i una vida millor i més pròspera a casa seva, preferirien la segona opció. Com ha passat sovint en la història russa, els governants roben el futur a la gent del país.
L'ascens de Rússia al poder mundial els segles XIX i XX va provocar nombroses tragèdies no només per als veïns que va sotmetre i va absorbir gradualment, sinó també per al seu propi poble. Els líders actuals de la Xina, en particular, haurien de tenir present aquesta història, sobretot tenint en compte que la Rússia imperial es va apoderar de més territori de la Xina que de cap altre país.
Del que Putin no sembla adonar-se és que la política a llarg termini de Rússia per dominar els pobles estrangers de la seva esfera d'influència fa que altres països es concentrin en la manera d'escapar-se de la presó geopolítica del Kremlin a la primera oportunitat, assegurant-se la protecció de l'OTAN. L'expansió cap a l'Est de l'Aliança Atlàntica a partir del 1989 dona fe d'aquesta dinàmica. Ucraïna vol unir-se a l'OTAN no perquè l'OTAN tingui intenció d'atacar Rússia, sinó perquè Rússia ha demostrat cada cop més la seva intenció d'atacar Ucraïna. I al final ho ha fet.
Val la pena recordar que els anys 90 la propaganda russa va acusar Occident d'ordir tota mena de plans malvats. Cap d'aquelles trames es va concretar aleshores, quan Rússia estava en declivi, perquè mai va existir cap esquema occidental. Les acusacions eren una gran bajanada.
El projecte imperial rus sempre s'ha caracteritzat per una barreja de pobresa domèstica, opressió brutal, paranoia i aspiracions de poder mundial. No obstant això, ha demostrat ser excepcionalment resistent a la modernització, no només sota els tsars i després amb Lenin i Stalin, sinó també amb Putin.
Només cal comparar l'economia de Rússia amb la de la Xina. Tots dos són sistemes autoritaris, però els ingressos per càpita xinesos han augmentat amb força mentre que els nivells de vida russos s'han anat reduint. En termes històrics, Putin està portant Rússia cap al segle XIX, a la recerca de la grandesa del passat, mentre que la Xina avança per convertir-se en la superpotència que defineixi el segle XXI. Així com la Xina ha aconseguit una modernització econòmica i tecnològica sense precedents, Putin ha abocat els ingressos de l'exportació d'energia de Rússia a l'exèrcit i ha robat, una vegada més, al poble rus el seu futur.
Ucraïna ha intentat escapar-se d'aquest cicle interminable de pobresa, opressió i ambició imperial amb la seva orientació cada cop més pronunciada cap a Europa. Una democràcia liberal d'estil europeu que funcionés bé a Ucraïna posaria en perill el govern autoritari de Putin. El poble rus es preguntava a si mateix i als seus líders: "Per què no nosaltres?" Putin no tindria una bona resposta per donar-los, i ho sap. Per això Rússia és avui a Ucraïna.
Copyright Project Syndicate
