El futur: ¿resistència o nou pols democràtic?

Amb l’optimisme que em caracteritza, i que francament tenia una mica abandonat des de fa mesos, donaré per fetes algunes coses que crec que s’han assumit. L’independentisme ha entès de manera majoritària que la unilateralitat és inviable i, encara més, que és contraproduent, no només per la repressió de l’Estat que ha generat; no només perquè aquesta repressió no ha comportat, com d’altra banda era previsible, una resposta solidària d’Europa; no només per la divisió interna, incomprensible per a tanta gent però lògica atesa la pluralitat del moviment i vista la patacada post 1-O; no només per tot això, sinó sobretot perquè ha impedit a l’independentisme seguir guanyant suports dins de Catalunya, com havia fet amb habilitat encomanadissa fins al referèndum, i perquè, i això també és important i cal reconèixer-ho, ha provocat en una part important de la societat catalana -la no independentista- reaccions que van del replegament o la por fins a la reacció intolerant. A aquesta Catalunya no se la pot ignorar.

Ja ho sé que dins l’independentisme hi ha nuclis encallats en la unilateralitat i el xoc de trens, però veig que ERC i part de JxCat i de la CUP tenen clara la necessitat d’un gir estratègic. També Òmnium va per aquí. Tots ells tenen clar que cal treballar molt i que s’ha de fer des de la base, per exemple des del municipalisme. Tenen clar que cal governar per a tothom i adreçar missatges sobretot als no convençuts. Tenen clar que aquí ningú no tira la tovallola ni es llepa les ferides. Tenen clar que dels errors i precipitacions se n’aprèn, més amb autocrítica que amb retrets. Tenen clar que no es pot caure en una reactivitat negativa i empetitidora, tipus the angry few. Tenen clar que no hi ha dreceres màgiques. Tenen clar que, malgrat la repressió, toca recuperar la revolució dels somriures i l’optimisme. Tenen clar que la serenitat i la cordialitat mostrades pels presos al Congrés i el Senat no és síndrome d’Estocolm, sinó una eina fantàstica per posar en evidència l’autoritària intolerància espanyolista del trifachito i el nacionalisme estatista del PSOE. Tenen clar que no podem caure en la trampa del discurs identitari en la qual se’ns vol recloure. Tenen clar que el diàleg mai ens farà por i que es practica amb qui no pensa com tu, a Barcelona i Madrid. Tenen clar que el camí de la independència també ha de ser el de la justícia social, i no només retòricament. Tenen clar que cal treballar molt més el terreny internacional i tenir en compte el greu context d’inestabilitat europea. Tenen clara la complexitat d’atendre tots aquests factors sense que el moviment perdi vitalitat i contribuint a la concòrdia dins la societat catalana. Tenen clar que la visceralitat del nacionalisme espanyol, tan transversal, difícilment s’apaivagarà. I tenen clar, en definitiva, que cal tornar a portar la iniciativa.

Després de les eleccions, i un cop el Suprem dicti sentència, serà l’hora que es noti tot això que ja tenen clar però que fins ara només s’ha visibilitzat amb titubejos. Serà l’hora de recuperar la il·lusió des d’unes altres bases, refent lideratges i estratègies. Tot el que s’ha fet fins ara no ha estat en va, ni de bon tros. Sens dubte hauria pogut anar d’altres maneres, però ha anat com ha anat. No era fàcil. La història no es pot esborrar; es pot, això sí, explicar de moltes maneres. Per exemple, en el futur, el període 2010-2020, el del Procés, s’explicarà com el despertar independentista, marcat per un ràpid creixement i un traumàtic xoc final, seguit d’una dura repressió i un general desconcert. Ara hem de decidir com volem que passi a la història la pròxima dècada. A mi m’agradaria que es caracteritzés, no per una suïcida resistència heroica a un Estat implacable, sinó per renovar el pols democràtic amb l’Estat -és el que més l’incomoda- amb l’objectiu que desemboqui en un inici de solució dialogada i votada. Queda molta feina per guanyar el futur.