El futur de les presons
Contràriament al que moltes vegades es pensa, les presons són unes institucions relativament modernes. Al començament només complien la funció de segregar i custodiar els presos fins que s'executessin altres penes, com les tortures físiques o la pena de mort.
L'anomenat correccionalisme va sorgir a mitjan segle XIX i, com el seu nom indica, pretenia corregir el delinqüent. Per això es van fer famoses a Europa les “cases de correcció”. Després de la Segona Guerra Mundial sorgeix amb força la idea de resocialització, concepte que es plasma en gairebé totes les legislacions. Amb força anys de retard arriba a Espanya a la Constitució del 1978.
Però el debat continua obert i omple biblioteques senceres: per a què serveix la presó? És un lloc de càstig o de reinserció? Què ha de prevaldre, la seguretat o els principis resocialitzadors? Potser en teoria podem arribar a alguna conclusió, però la pràctica ho fa molt difícil.
El lamentable cas de la Núria López, que treballava a la cuina, assassinada a la presó de Mas d’Enric de Tarragona per un reclús que complia una pena per homicidi, ha encès totes les alarmes. Tothom té dret a la seguretat a la feina, i les presons no en poden ser una excepció, ni per als treballadors ni per als interns. Vull expressar abans que res el dolor profund que em provoca que un fet tan greu com aquest s’hagi produït.
Un cop coneguda la situació, la demanda dels treballadors penitenciaris de més seguretat sembla raonable, però la seva protesta mai no pot anar en detriment dels drets dels interns. El problema, com sol passar, és que aquestes reivindicacions amaguen una qüestió més greu.
Fa quaranta anys Catalunya va assumir les competències en matèria penitenciària, i va ser durant molt de temps l'única comunitat autònoma que les va tenir. De mica en mica va anar construint un model propi. Recordo bé els inicis, els motins a la Model, les revoltes a les presons de joves amb el director més jove d'Espanya, Santiago Redondo, que ha estat posteriorment un professor de referència. De vegades hi anàvem a les nits en solidaritat amb la institució. Sovint dèiem que teníem una llei penitenciària inspirada en el model suec i una realitat de les presons purament mediterrània. Però de mica en mica vam anar coneixent altres models. A través del centre d'estudis, vam portar moltes persones que ens van explicar altres realitats i altres maneres de concebre la presó.
A mi em va impactar especialment l'anomenada teoria de la normalització, que venia a dir que com més normal fos la vida a la presó, més èxit aconseguiria la resocialització. En altres paraules, que la vida a l'interior s'havia d’assemblar al màxim possible a la vida de l'exterior. Per això era tan important el treball, l'educació, les relacions i, en la mesura que fos possible, la participació de la comunitat. L'activitat amb els interns havia d'estar adreçada no a “fer un bon pres”, sinó a fer un bon ciutadà que pogués viure en llibertat.
Aquesta idea permetia, a més, superar algun conflicte ideològic sobre la resocialització, alhora que suposava la participació de tots els professionals en l'àmbit del tractament. Recordo explicar amb orgull en alguna conferència europea que els funcionaris de vigilància, que en altres països només complien funcions de seguretat, a Catalunya s'implicaven en la reinserció.
Al llarg de la meva vida he visitat moltes presons: de Sibèria a Guatemala o de Hèlsinki a Mèxic passant per Califòrnia. I l'experiència demostra que les presons més segures no són precisament les que tenen els règims més durs i severs, sinó més aviat tot al contrari. També sempre dic que les presons són la millor manera de conèixer un país, perquè els defectes i les virtuts del lloc es reflecteixen sempre a la vida de les presons. Això sí, elevat al cub.
Però no ens hem d'enganyar, l'equilibri és difícil. Al llarg de tots aquests anys s'ha anat construint també un sistema alternatiu de compliment de penes que gairebé ningú no ha esmentat. Avui, a Catalunya, hi ha 8.178 interns a la presó i 7.600 persones complint mesures penals alternatives. És a dir, la presó ja no és l'única manera de respondre al delicte, sinó que la meitat de les condemnes es compleixen a la comunitat, una cosa veritablement impensable fa tan sols alguns anys i que té una importància extraordinària en la manera de concebre les penes i la seva veritable eficàcia. Així doncs, si amb un dret penal menys punitiu aconseguim fins i tot millors resultats des del punt de vista de la reincidència, no només ens acostem a un sistema més humanista, sinó que el benefici és per a tota la societat.
Tot això ens fa pensar que la població penitenciària ha anat canviant amb els anys: problemes de salut mental, toxicomanies, delinqüència sexual, migració i altres característiques fan que tinguem una població amb unes necessitats específiques per a les quals també es necessita personal especialitzat. És a dir, a poc a poc s'aniran definint perfils diferents d'interns per als quals la resposta haurà de ser cada cop més personalitzada.
I aquest és, a parer meu, el gran repte. La presó com a institució total s'hauria de reduir al mínim imprescindible. La presó oberta, les mesures alternatives, la feina en benefici de la comunitat i el control telemàtic, entre d'altres, constituiran el futur del compliment de les penes.
I en aquest sentit crec que el conflicte actual s'hauria de resoldre pensant en el futur i no mirant al passat. Valorant de manera clara i compromesa el camí recorregut, però acceptant que estem en una situació diferent i que segurament caldrà adoptar altres mesures. No es pot renunciar a la feina ben feta, ni acusar-la de “bonisme”, més aviat tot al contrari, però sí que hem de repensar com volem que sigui el futur de les nostres presons.