El meu futur fa olor de carn de cangur

Estic content perquè començo una nova etapa professional. No sé si l’alegria em durarà gaires dies, i desconec si el món que em trobaré a partir de dilluns valdrà realment la pena, però com a mínim sé que el sou serà millor que el d’ara i que tindré a la meva disposició una enorme barra de bar per servir tot el que els clients em demanin. Whisky amb cola. Vodka amb taronja. Gintònic: estic convençut que en despatxaré a punta pala, de gintònics, i segur que els puc preparar amb tòniques de colors -blaves o roses, se us en acut cap altre?-; en cas que el client no vulgui llimona li puc oferir una rodanxa de cogombre i també una mica de pebre. A partir de dilluns m’instal·laré al bar de l’Hotel Caribe Resort de Port Aventura i serà meravellós estar acompanyat de cambrers i cambreres. Hi podré intercanviar quatre paraules durant la jornada laboral i, un cop acabi les hores reglamentàries, ens refugiarem en algun raconet reservat per a treballadors i prendrem una cervesa ben fresca o alguna de les extravagàncies culinàries que deuen preparar al restaurant. El meu futur fa olor de carn de cangur.

De moment, em toca aguantar l’Alan un dia més al Captain’s Refuge, despatxant entrepans de llom amb formatge, hot dogs i sandvitxos de pernil i formatge. Ja fa deu minuts que ha marxat al lavabo i el molt desgraciat no torna. Com que el nostre bar no té ni de bon tros tant d’èxit com el Tropical Juice, el Bora-Bora o el King Kamehameha, durant la seva absència només he servit quatre miserables menús i m’avorreixo. Per això no deixo de tocar-me la visera de la gorra: suposo que fa mal efecte, però avui ja no té cap importància. Ara mateix hi ha una nena -que deu ser sueca, noruega o danesa, jo què sé- que observa la nostra humil oferta arrufant el nas. La seva mare se li acosta i intercanvien unes quantes paraules que sonen boniques, encara que segurament el que la dona diu a la filla és que no val la pena demanar un entrepà en un local merdós com el Captain’s Refuge. El pare les espera a uns metres de distància. És probable que el seu estómac només accepti una dieta vegetariana. Encara que s’estigués morint de gana seria incapaç de tastar cap dels nostres menús: només n’oferim tres i estan basats en la combinació de pa, carn i formatge. Sempre els acompanyem de patates fregides congelades i de refrescos o de cervesa. Hi ha un perfil de turista anglès -caravermell, samarreta sense mànigues, ronyonera- que demana la “ yard of beer ”. Hi ha francesos -esprimatxats i amb motxilles enormes carregades a l’esquena- que opten per l’aigua sense gas, i és habitual que paguin amb monedes petites, vint cèntims, deu cèntims, fins que han reunit una petita pila daurada al taulell que he de comptar amb molta cura perquè no m’estafin. Hi ha grups d’amics que encara van a l’institut a qui només se’ls acut demanar el menú que inclou el hot dog : hi veuen una espècie de transgressió, perquè des de fa anys tothom sap que la carn amb què fabriquen les salsitxes prové de les parts més abjectes dels porcs i no és saludable. A l’Alan tant se li’n fot, encara conserva aquesta ràbia adolescent que li permet dir, amb la boca plena:

-D’alguna cosa he de morir, Stevie.

Detesto que em digui així, però el primer dia que em van venir a visitar els pares va sentir que la mama utilitzava aquest diminutiu en anglès, i des de llavors ha sigut impossible recuperar el meu nom original durant la jornada laboral al Captain’s Refuge. Soc l’Stevie, el pobre imbècil del bar polinesi. Aviat, però, em convertiré en l’Esteve que menja carn de cangur.

Mentre espero que torni l’Alan decideixo sortir de la precària construcció on estic instal·lat i encendre’m un cigarret. És un acte subversiu que s’acaba a la tercera pipada, perquè un grup d’homes voluminosos -que han de ser americans- s’acosta al taulell. Es comuniquen amb mi en un anglès alentit, decidits a fer-se entendre, i jo responc amb correcció però sense poder evitar que el meu accent soni macarrònic. Els preparo els entrepans i els serveixo les begudes. Un d’ells m’ho vol pagar tot, però es fa un embolic amb els euros i quan finalment he aconseguit els diners i ells s’allunyen m’adono que, del fons del caminet, arriba l’Alan acompanyat d’un seguici vestit amb un exotisme postís. Es col·loquen davant del Captain’s Refuge i mentre el meu company em penja una corona de flors al voltant del coll em canten una cançó de comiat molt dolça que recordaré durant la resta del dia. Continuarà ressonant dins meu quan, abans de tornar a casa, l’Alan m’obligui a pujar al Dragon Khan i, per moments, tingui la sensació que sortiré volant i em convertiré en un ocell majestuós, de color blau o rosa, com les tòniques que serviré a partir de dilluns.