Revolucionem l'educació

En els inicis de la crisi escrivia que si ens servia per buscar alternatives a una altra manera d'entendre el món, seria un repte i una oportunitat, però que si ens entestàvem a fer el que havíem fet sempre i tal com ho havíem fet, estàvem condemnats al desastre.

Amb el canvi de segle ens van arribar molts indicis que un altre món era possible, a nivell polític, a nivell econòmic, a nivell social, comunicatiu i relacional, educatiu i cultural. El segle XX es va endur, sense que en fóssim del tot conscients, un model de societat esgotat, i encara no estàvem preparats per entendre uns canvis que es produïen a una velocitat difícil d'assimilar. Ens arribaven ecos dels canvis que suposava passar d'una societat industrial a una societat en què la informació seria el seu element definitori, ajudada per la implantació de les tecnologies de la informació i la comunicació. Però nosaltres, com gran part de l'antic món, miràvem cap a una altra banda, o seguíem mirant pel retrovisor, sense adonar-nos que amb la velocitat a què anàvem això ens podia portar a estavellar-nos. Així van anar caient el món de la música, del comerç, de la comunicació àmpliament entesa, de l'economia tradicional o de les relacions, per citar-ne alguns exemples. La indústria discogràfica, editorial, postal, turística, publicitària, comercial, educativa, s'ha anat transformant, en alguns llocs més que en altres, però ho ha fet forçada més per l'actuació de les persones, en aquest cas especialment dels joves, que no per estratègies liderades per institucions públiques o privades.

Aquesta és la revolució que vivim i que no volem veure. No estem en un moment prerevolucionari, com diuen alguns, estem en plena revolució, però n'hem perdut el lideratge, possiblement, per sort.

Qui presenta alternatives són les persones, no els governs ni la política, que en tot cas reaccionen lentament i tard. De la mateixa manera que la burgesia va acabar amb el feudalisme, estic convençuda que la ciutadania acabarà, amb pràctiques alternatives forçades per la necessitat, amb les oligarquies de poder, de qualsevol poder, sigui econòmic, polític, social o cultural. I això no és cap teoria. En tenim exemples diversos, concrets i propers.

Traslladant la revolució que esmentava al món de l'educació i especialment a l'àmbit de l'educació superior, la preocupació urgent és de caire econòmic, naturalment, ja sigui a causa de les retallades ferotges -al sud d'Europa- o en el cas d'estudiants perillosament endeutats per culpa dels costos creixents de les matrícules i de la necessitat de demanar crèdits -com passa als Estats Units-. Però paral·lelament a aquesta urgència i contràriament al que passa aquí, s'observa un important moviment de transformació que inclou tots els aspectes del procés educatiu.

Què hauríem de fer que no fem? Primer, un esforç per entendre que el món ha canviat significativament i que hi ha una divisòria generacional produïda per l'ús de les TIC que ens costa d'acceptar. Els adults les integrem com a instrument; els joves, com a forma de vida. Això genera dos mons paral·lels, el nostre i el seu. Hem de tenir en compte, doncs, que els seus comportaments no són una moda sinó que són el futur, i hem d'oferir-los una educació útil per a aquest futur, no per al passat. Les universitats nord-americanes estan treballant amb el que anomenen model social de creació de coneixement, que inclou les xarxes de col·laboració; treballen amb la hibridació, és a dir, la barreja de diferents mons (el presencial i el virtual); també amb la ubiqüitat; amb el concepte de coneixement no propietari; amb l'acceptació de rols múltiples; amb l'experimentació i la hiperestimulació. A més, introdueixen canvis en les estructures institucionals, en les estructures arquitectòniques -com aules i biblioteques-, faciliten el treball col·laboratiu, els plans d'estudi i el sistema d'acreditació, passant dels títols tancats al passaport de competències. Reivindiquen la importància de la docència situant-la al mateix nivell de reconeixement que la recerca, però una docència dirigida més a l'acompanyament i a la tutoria que a la transmissió d'un coneixement que és obert i disponible.

En aquest context, universitats d'arreu del món es coordinen per fer front a la competència -que és forta i diversa perquè cada cop hi ha més agents interessats pel negoci de l'educació- i per assolir reconeixement, convençudes que la cooperació té un important efecte multiplicador.

Sí, a Catalunya tenim un problema urgent d'ofec. Agonitzem. Però siguem capaços d'incloure aquesta situació d'emergència dins d'un pla ampli de transformació profunda. Si no ho fem per convenciment, fem-ho per necessitat. Potser és l'única manera de recuperar una certa esperança, però sobretot, és una manera de controlar el nostre futur.