1. “Un esdeveniment és allò que esdevé del que va passar”, diu Patrick Boucheron en el seu llibre Quand l'histoire fait dates [Dates que van fer història]. Estem rodejats d’esdeveniments. El sistema de comunicació actual, amb la seva capacitat de propagació, pretén generar-ne cada dia, malgrat que la majoria no arriben a l’endemà, és a dir, s’esvaeixen en la seva inconsistència. El soroll dels esdeveniments augmenta i es fa patent de manera molt més accelerada que en el passat, quan la propagació dels fets era lenta i sovint arribava molt retardada. Abans els cicles eren llargs i només les grans notícies es propagaven. Ara els impactes poden ser molt més immediats però també molt més efímers.
En aquest moment en tenim dos en escena: l’elecció de Trump, que per la importància dels Estats Units interpel·la tot el món, i, en l'àmbit local, la DANA que ha provocat nivells insòlits de destrucció al País Valencià i que deixa un dol de lenta elaboració, més enllà de les conseqüències polítiques de curt recorregut. El temps dirà si el moment Trump haurà marcat un gir en la història. L’esdeveniment de València deixa una advertència més sobre el canvi climàtic que el negacionisme es nega a acceptar. I hauria de servir perquè les polítiques de desenvolupament territorial no prioritzin l’enriquiment immediat d’uns pocs a costa de la destrucció dels equilibris ecològics. Ja sé que és molt demanar, perquè els que avui dirigeixen la reconstrucció en bona part són els mateixos que gasivament van crear els atzucacs que han resultat ser mortals. Quant de temps es tardarà a tornar-ho a fer?
2. Però anem al cas Trump, perquè la seva elecció és un esdeveniment que el diferencia dels relleus anteriors. Per l’extravagància del personatge, pel que representa de trencament de la lògica de relleu del poder als EUA –torna un president que va intentar el cop d'estat per mantenir-se en el poder quan el va perdre–, i, sobretot, per la promesa d’un canvi que és una ruptura amb els valors referencials de la democràcia americana. No és una alternança qualsevol. És un president que pretén tutelar directament els tres poders de l’estat: l’executiu, el judicial i el legislatiu. I ho diu sense embuts: tots s’han de plegar a les seves exigències. I ell i els qui l’acompanyen insisteixen que les llibertats –les seves– són incompatibles amb la democràcia: tot ens està permès.
És recurrent la pregunta sobre com és possible que una societat oberta hagi dut aquest senyor a la presidència. I certament, té sentit. Però ara ja hi és. I no està sol: qui ha estat més determinant, Donald Trump o Elon Musk? I en tot cas és aquest qui ha aportat iniciativa, diners i futur. Fa por. I tant és així que és interessant veure com el discurs que s’està desplegant a la premsa europea és estrictament defensiu: no cal preocupar-se més del compte, la societat americana serà capaç de reaccionar, no permetrà les promeses més desmesurades de Trump, els mecanismes institucionals funcionen, els poders econòmics no el deixaran anar massa lluny, el seu recorregut és limitat, i un llarg etcètera, en la línia del mai passa res que tant agrada a determinats poders. En canvi, hi ha una realitat que és evident: el capitalisme està completant el pas de l'industrial al financer i digital. I el poder no és el mateix. I per això Musk ha pujat a primera línia: per governar una estratègia d’adaptació de l’estat als nous poders econòmics i comunicacionals. Realment ens hem de complaure dient que mai passa res? ¿I si vivim un esdeveniment de veritat i no el volem veure per les enormes amenaces que implica? Em costa entendre el discurs de resignació.
3. De tot plegat, no podem oblidar una lliçó. Abans, els esdeveniments d’impacte mundial tardaven a fer-se universals, però s’acabaven convertint en les grans fites que han marcat la història. Ara se’n creen cada dia, sovint l’impacte decau de pressa. Un esdeveniment en tapa un altre. Fa un mes la guerra de Netanyahu va retorçar el món. Ara el seu exercici criminal continua cada cop més normalitzat, tapat per Trump, l’esdeveniment d’aquests dies. El món passa pantalla de manera accelerada i conflictes enfangats i despotismes cruels segueixen en la impunitat del fora d’escena. Abans era difícil arribar a ser esdeveniment, però el que ho aconseguia s'hi quedava per sempre: icona d’un moment. ¿Ara el sedàs de la història farà que quedin uns pocs esdeveniments del present o la proliferació farà decaure el concepte? Com tantes coses, un esdeveniment és el que la seva propagació en fa.
