El futur de Junts

El diari ARA em convida a parlar sobre el futur de Junts. M’hi avinc ràpidament perquè encara que formalment és una formació que no té res a veure amb Convergència Democràtica de Catalunya, el partit on vaig militar durant tota la meva carrera política a l’administració, durant aquests darrers anys he viscut amb pena les seves misèries (algunes buscades, d’altres no) i he celebrat com si fossin pròpies les poques alegries que han tingut, bàsicament gràcies a la conservació d’alcaldies emblemàtiques o a la carambola de tenir set vots imprescindibles per a Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats. Inevitablement, encara que a alguns dels seus dirigents els faig responsables de la suspensió de l’autogovern i de la inqüestionable pèrdua de pes econòmic i polític d’aquests darrers anys, és tan desproporcionat el càstig que molts d’ells han patit –i que, com en el cas d’en Carles Puigdemont, encara pateixen–, que quan alguna argúcia parlamentària els surt mig bé no puc evitar mirar-los amb la mateixa simpatia còmplice que als anys vuitanta em mirava Pixie i Dixie, aquell parell de ratolins que feien anar de corcoll al pobre gat Mr. Jinks. Deu ser per la rauxa que sempre ens acompanya als catalans o, simplement, l’empatia que sents amb algú quan veus que tothom s’hi atreveix. Recordi’s allò que... dels teus en vols dir, però no en vols sentir.

Des de la meva perspectiva –necessàriament subjectiva– penso que el pròxim Congrés de Junts hauria de servir almenys per a tres coses. En primer lloc, per fer net: això és, per trobar la fórmula de compromís entre no deixar oblidat entre les boires de Waterloo el president Puigdemont i, alhora, saber trobar la manera de mirar endavant, potenciant les cares noves, l’aire fresc i sobretot la renovació d’un discurs que, des del col·lapse del 2017, mostra signes evidents d’hipòxia. Si tots són tan patriotes i generosos com diuen, afavorir la renovació no hauria de costar tant.

Segonament, penso que si aquest espai polític aspira a poder ser algun dia el partit central i majoritari, urgeix alliberar-se d’una certa visió teleològica sobre Catalunya, un prejudici inoculat a les escoles d’estiu de la JNC durant els anys vuitanta i noranta i que va fer creure a molts dels que han acabat essent càrrecs de Junts que algun dia Catalunya seria independent tant sí com no, o, paradoxalment a l’altre extrem, que si no és així acabarà desapareixent. Ni una cosa ni l’altra, almenys de forma inevitable i imminent. Perquè Catalunya serà independent o no ho serà. I que no ho sigui, en cap cas ha de suposar la fi del món ni que el cel hagi de caure a sobre la barretina de ningú. De fet, si fem cas a l’experiència dels darrers cinquanta anys, la tradició hispanista del catalanisme no només ha estat gairebé sempre més important electoralment que l’independentisme, sinó que també ha estat infinitament més profitosa en les seves consecucions pràctiques (llibertats, progrés i concòrdia).

Desactivat aquest prejudici, crec que Junts simplement ha de procurar bastir una alternativa de Govern, progressista i liberal, particularista però cosmopolita, realment representativa de la catalanitat, històricament pactista i meritocràtica, més amiga del pensament lliure, l’empresa i la creativitat que dels maximalismes, el dirigisme de l’administració i les temptacions estatistes. Sense complexos i, sobretot, sense deixar-se contaminar l’agenda per l’extrema dreta, per molt catalana que sigui.

A curt termini, a més, potser abans que no s’ho imaginen, la dificultat dels temps que vivim pot tornar a posar-los el vent en popa. Perquè en matèria d’infraestructures, fiscalitat o respecte a la iniciativa civil, el president Illa pensa com pensa, però els seus socis també, i temo que aviat li ho faran notar al Parlament. I quant al conjunt d’Espanya, tampoc costa massa d’intuir que les posicions de Pedro Sánchez sobre la plurinacionalitat de l’Estat poden durar el que dura un caramel a la porta d’un col·legi, en la mesura que el personatge ha acreditat sobradament que són les necessitats del moment les que defineixen les seves conviccions. Si unes canvien, ho faran les altres. Quan això passi, Junts pot estar entretinguda pentinant el gat, com Pixie i Dixie, o en condicions de ser una alternativa. Per ser-ho, cal tenir les idees ben endreçades, un equip solvent i conservar, com fins ara, una mica la sort de cara!