El futur distòpic i la por paralitzant

“El món no se’n surt”, va titular un dels seus últims llibres Tony Judt. Érem a l’any 2010 i vivíem sota l’impacte de la crisi financera del 2008, que havia fet miques la creença que, després de la suposada “fi de la història”, vivíem en el millor dels mons possibles. No, alguna cosa no anava bé en un món “on la riquesa s’acumula i decauen els homes”, per citar el poema del segle XVIII d’on l’historiador britànic establert a Nova York treia el títol original del seu llibre. Per a Judt, en efecte, hi havia alguna cosa profundament errònia en la manera com vivim.

Quinze anys després, ningú no sembla haver desmentit l’afirmació de Tony Judt. La sensació que el món no va bé és, cal pensar, absolutament predominant. La idea de progrés ha estat abandonada com una antigalla del segle XIX, i hem assumit com a veritats inqüestionables afirmacions com que “la generació dels nostres fills serà la primera que viurà pitjor que la dels seus pares”. Les generacions més joves semblen condemnades a la precarietat laboral i a no poder accedir a un habitatge digne, fins al punt que alguns opten per no tenir fills: no volen llegar-los aquest món. La literatura catalana recent és plena de llibres foscos, escrits per autors que estan tanmateix en el punt dolç de la seva joventut, i els prestatges dedicats a la distopia de biblioteques i llibreries no paren de créixer. Alimentada per “l’angoixa climàtica”, un trastorn que ja comença a ser tractat en algunes consultes psicològiques, la consigna “No future” sembla haver-se imposat.

I és que, parafrasejant la cèlebre frase que tanca la pel·lícula Blade runner (1982), col·lectivament “hem vist coses que no ens hauríem cregut mai de la vida”. Hem vist, en efecte, el retorn d’aquella antiga figura del demagog, com Donald Trump (i tots els seus èmuls), que guanya eleccions no pas a pesar de les seves mentides, de l’exhibició de la seva ignorància o de la seva moral de gàngster, sinó precisament gràcies a totes aquestes qualitats, apreciades per una cohort de votants que, més que en els seus interessos, pensen sobretot “que els bombin!” Però atenció, que els moderns demagogs també perden les eleccions: en bona part gràcies a la mobilització de les dones, que ja no volen viure en un món on se’ls neguin conquestes socials com el dret a l’avortament, com hem vist fa ben poc a Polònia.

Per acabar-ho d’adobar, la irrupció de la IA no ha fet més que accentuar la por cap a les noves tecnologies, que no només ens prendran la feina, sinó que s’apoderaran de les nostres vides i de les nostres voluntats, i passarem a ser dominats per màquines. En una frase pròpia d’un xarlatà, l’assagista Yuval Noah Harari afirma que “en el futur les persones no seran necessàries”. I malgrat que diu coses com aquesta, segur que seguiran convidant-lo al Fòrum Econòmic de Davos, on el que no volen sentir és allò que predeia el 1930 John Maynard Keynes en un breu assaig titulat Les possibilitats econòmiques dels nostres nets, on afirmava que al cap d’un segle –és a dir, avui mateix– la gent treballaria només tres hores al dia, 15 hores a la setmana, gràcies precisament al progrés tecnològic. Per què, en lloc de predir un futur sense humans, no comencem a reclamar i a implementar la setmana de quatre dies feiners?

Alguns politòlegs, i uns quants historiadors, potser els diran que no podem tornar a l’època de Keynes i de Roosevelt, i que la socialdemocràcia a la qual preconitzava retornar Tony Judt en el seu llibre va morir per sempre, víctima de l’assalt victoriós emprès als anys vuitanta per Reagan i Thatcher als dos costats de l’Atlàntic. Quan són justament les idees que va implementar el neoliberalisme les que avui són mortes. En canvi, les idees de Keynes van permetre l’etapa de prosperitat més gran de tota la història occidental, en el moment que el creixement econòmic va anar de bracet de la redistribució social (els “trenta gloriosos”, tal com va definir el període 1946-1975 un economista francès). És clar que aleshores encara hi havia el fantasma del comunisme. En tot cas, no hauríem d’oblidar l’actitud amb què el demòcrata Franklin D. Roosevelt va convidar els seus conciutadans a enfrontar la Gran Depressió que va seguir el Crac del 1929, quan, en el seu discurs inaugural com a president dels Estats Units, va pronunciar una de les seves afirmacions més cèlebres: “De l’únic que hem de tenir por és de la por mateixa”. La por paralitza. I és com ens volen, paralitzats, recreant-nos en la catàstrofe d’un món sense futur. No els ho hauríem de permetre.