El que vindrà
ABANS. El confinament em porta a moments de tristesa o d’emprenyada. Però també, a estones, em transporta a temps passats amb una nostàlgia dolça. Quan jo era petit algunes coses s’assemblaven a la situació actual. Els nens com jo anàvem a escola, però després passàvem moltes estones a casa, avorrits, o distraient-nos com podíem, amb l’únic suport d’una tele en blanc i negre amb dos canals i prou; les feines de la casa es repartien una miqueta entre tots els membres, tot i que de manera desigual; a mi em feien buidar un rentaplats net o baixar les escombraries. Les dones feien més coses que els homes, i la mare més que tots els altres junts. Dinàvem i sopàvem sempre a casa, i anar al restaurant o al cinema era un extra que s’esdevenia només de tant en tant, i no pas perquè anéssim curts de diners, sinó per un sentit de l’austeritat que havia marcat la manera de fer de la generació dels nostres pares. El consum era mesurat, perquè no hi havia tantes coses per comprar i perquè, quan s’espatllaven, es duien a arreglar. La vida tenia un to casolà que tinc la sensació d’haver recuperat en aquestes setmanes de forçada reclusió.
FAMÍLIA. La diferència principal és que a la nit la televisió ens aplegava al seu voltant com una llar de foc; hi havia veus crítiques que acusaven la caixa tonta de separar les famílies i eixordar les converses. Però no sabíem que aquell aparell ens unia. Ho hem sabut més tard, quan la multiplicació de dispositius i d’ofertes de contingut ha dispersat les famílies fins al punt que és habitual que cada membre estigui en una peça diferent de la casa mirant allò que més li agrada. Cada generació està encapsulada amb els seus propis referents, amb el seu propi sentit del temps. Els més joves tendeixen a la superficialitat, la immediatesa i la interacció. Els més veterans són més pacients però menys porosos, llegeixen llibres i miren pel·lícules de tres hores. De vegades això genera una desagradable sensació de distància, però de vegades, també, quan un adolescent i el seu pare intercanvien vídeos o recomanacions es produeixen contrastos divertits, comentaris i rialles. De la diversitat i de la individualització en surt sovint un esperit familiar que, com diu el tòpic, no és ni millor ni pitjor, sinó diferent.
DESPRÉS. Penso sovint en el final del confinament. Em resisteixo a creure els profetes més catastrofistes. Penso que superarem la pandèmia i, a mitjà termini, l’erradicarem amb una vacuna. També penso que les conseqüències econòmiques i socials poden ser devastadores, però que hi haurà una reacció vigorosa que sorgirà precisament del renovat afany de disfrutar del que teníem: l’aire lliure, el contacte humà, les expressions de vida col·lectiva. Sortirem de casa donant més valor al que tenim i possiblement tots serem una mica més savis, més coneixedors de qui som i de què necessitem per ser feliços. La gent que pensa, la gent que estudia, la gent que preveu i que intenta dibuixar el futur, tindrà molta feina per davant, i quan un savi parli es trobarà amb milers d’orelles receptives, perquè ara tots sabem el que tenim i el que podem perdre. I fins i tot, en el súmmum de l’optimisme, vull creure que la nostra classe política s’haurà fet millor, més resilient i més sensible, i que els gestors de la cosa pública, havent treballat cara a cara amb la mort, tindran un tremp i una expertesa superior quan tot això passi. I potser seran dignes de gestionar la gran sacsejada que vindrà: la de l’administració eficient, coordinada i responsable dels afers col·lectius, la de la supeditació del bé privat al bé públic.
